dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Un moment màgic

.

.

Un dels instants més màgics que he viscut aquestes festes de Nadal va donar-se sense planejar-lo, tal i com solen passar les coses especials en aquesta vida, potser no per casualitat sinó per causalitat.

Aquell mati em vaig despertat ben d’hora , ben d’hora ( com diria aquell ) tan d’hora que encara era fosc, i en comptes de seurem davant l’ordinador, com acostumo habitualment, vaig decidir sortir a caminar, cosa que sempre es recomana, caminar, fer exercici , practicar algun esport, en fi, tot això que em fa tanta mandra. Bé, doncs aquell dia, tal com us explicava, ho vaig fer; em vaig calçar les bambes i ben abrigada vaig sortir al carrer.

,

,

Estava desert a aquella hora, eren dos quarts de set, i segons m’informava el meu calendari, el sol no sortiria fins a les vuit i disset. Vaig encaminar-me cap a la platja, em va sorprendre que algú hages matinat primer que jo, hi havia persones que corrien, d’altres que passejaven el gos, algú que feia uns moviments estranys, devia ser alguna disciplina nova d’aquestes que estan de moda, vaig pensar, jo vaig continuar el meu passeig, el mar calmat em va rebre amb suaus onades, semblava que em xiuxiuejava , bon dia, bon dia. Llavors, una llambregada de llum em va treure d’aquell moment màgic, la llum provenia del far i es reflectia sobre el mar de manera intermitent , era com si em cridés, si més no, així ho vaig interpretat jo, i cap allà vaig encaminar les meves passes. Va costar de arribar-hi, el camí era costerut , però quan per fi vaig ser a dalt em va sorprendre una munió de persones totes amb ganes de festa, reien, cantaven fins i tot alguns ballaven, més per estar abraçats que pel ball en si mateix.

Em vaig adreçar a uns joves que tenia més a la vora i em van dir que havien pujat a veure sortir el sol. Llavors hi vaig caure! era el primer dia de gener, a alguna banda havia llegit que aquell dia convidaven a la gent a pujar allà dalt a veure la sortida del sol, però ho havia oblidat del tot.

.

.

A poc a poc la gent es va anar acostant a la barana que dóna a la banda del mar, un disc vermell lluminós, començava a sortir per l’horitzó, vist des d’allà semblava talment que sortís de dins del mar, un mar que continuava tranquil acariciant la sorra, com si tingués por d’espantar el sol que ara ja estava força sortit i amb els seus reflexos tenyia el cel i el mar de mil colors, era un moment màgic. De mica en mica la gent va anar callant, de la xerinola d’uns instants abans, en va esdevenir el silenci, tots estàvem atrapats en aquell instant. Mentre el sol radiant emergia suau però sens sa pausa del fons del mar.

Tots notàvem l’energia que ens arribava, i sense que ningú en donés l’orde, tan sols obeint el nostre instint, totes aquelles persones que havíem pujat fins allà dalt, i que no ens coneixíem de res, ens vàrem agafar de les mans, units per la màgia del moment. Només va durar un instant i, quan el sol per fi es va mostrar amb tota a seva magnificència damunt del mar, ens va fer sentir tan petits que ens vàrem abraçar el uns als altres per tal de no sentir-nos tan indefensos.

Llavors algú va cridar Feliç any Nou! un altre Salud i Independència!  ja se sap, s’ha de aprofitar tots els moments per reivindicar, d’altres, jo entre ells, nomes ploràvem i donàvem les gràcies per aquell moment meravellós.

A poc a poc, sense presa, tothom va anar marxant. Jo vaig ser l’última, anava sola tal i com havia arribat. Ara, però, em sentia plena d’una energia desconeguda fins aleshores i vaig pensar que aquest any 2014 no hi ha res d’impossible.

Carme Ribas

Fotos: blogs.descobrir.cat | carlesparamoponseti.blogspot.com

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per