dilluns, 18 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Una lliçó d’astronomia

.

.

Nana negra,

No tinc cap adreça on enviar-te aquesta carta. I tanmateix l’escriuré i la posaré junt amb la fotografia dins un sobre amb el teu nom, només un nom, el teu de debò. Tinc una caixa metàl·lica al rebost que no faig servir per a res. Aquest cap de setmana aprofitaré per anar a córrer a la muntanya, m’emportaré la pala al cotxe i buscaré un lloc ben inhòspit on no hagi de passar-hi mai més. No se m’ocorre cap altre lloc on deixar-te. Voldria enviar-te ben lluny a l’espai, a un forat negre d’on no en poguessis tornar a sortir.

.

.

Recordo escenes d’aquells mesos, tu també? M’agradaria pensar que sí, tot i que ben segur que no són les mateixes. Amb el temps les imatges, les paraules, se m’han anat desenfocant, com si la lent del telescopi s’hagués embrutat i ja no arribés a netejar-la. El dia que ens vam conèixer, per mi va ser una cita com les d’abans: tarda, cafeteria, ganes d’agradar però no en excés, cadascú defensant la seva posició per no semblar gaire vulnerable ni servil, però mirant de fer partícip l’altre de la conversa. Vaig pagar, al cap i a la fi tu has fet el viatge, dos petons i cadascú a casa seva.

.

.

Crec que em vaig excedir parlant-te de la meva gran afició, però hi semblaves realment interessada i em donaves ales per parlar de galàxies, planetes, nebuloses. De fet, et vaig convidar al planetari, així vindré jo la propera vegada a veure’t, quan vulguis, però envia’m un missatge abans. Vaig ser especialment pesat amb les nanes, que era en aquell moment un tema que m’apassionava. Ho recordes? Són aquells estels que s’han anat transformant amb el pas de milers de milions d’anys; estava especialment obsessionat amb les nanes negres, unes estrelles que han envellit tant que ja no emeten ni llum ni calor. El més extraordinari és que no se n’havia trobat cap en tot l’Univers, que és massa jove: no hi havia hagut temps que en naixés cap. La seva existència encara és només una hipòtesi, ben fonamentada, però res més. Mentrestant, ens hem de conformar amb les seves predecessores, les nanes blanques, que algun dia potser arribaran a ser tan fredes i fosques que serà quasi impossible detectar-les.

.

.

Quan et vaig avisar per la sessió d’un dissabte a la nit, “Els misteris de l’univers”, vaig creure que el planetari quedaria per a un altre dia. Vas ser molt clara i directa, sí que podies quedar, però volies venir al poble, em convides a sopar a casa teva? Canviaré un estel per un altre. Vas riure, però no vaig saber copsar si t’havia afalagat o era massa carrincló, fins i tot per a mi.

Va ser de matinada, amb lleganyes als ulls, que m’hi vaig fixar. Midriasis, em vas dir. I em vas explicar la història del paint-ball, quan fent el burro amb uns amics et van llençar una pilota de massa a prop i et va impactar a l’ull dret. El desplaçament de còrnia t’havia deixat de record aquella pupil·la perpètuament dilatada. Només et molestava quan hi havia massa llum, automàticament aclucaves l’ull i anaves de seguida a posar-te les ulleres de sol.

.

.

Em vaig quedar molta estona mirant aquell cercle tan negre, que mai s’immutaria per res. Semblava que no et molestava, però vas dir: una imperfecció.

No m’agraden les coses perfectes. L’univers tampoc no ho és, per molt que ens esforcem a trobar-l’hi. Vaig demanar-te de fer una prova i vas accedir-hi sense problema. Quan et vaig enfocar amb la llum de la tauleta, la pupil·la va desaparèixer sota la parpella. És un acte reflex, ni que volgués no podria evitar-ho.

.

.

La darrera vegada que vam estar junts em va quedar clar, abans d’acomiadar-nos, que no ens tornaríem a veure. Havia acceptat que no m’ho haguessis dit abans de ficar-nos al llit la nit dels misteris de l’univers. I t’havia agraït que m’ho diguessis abans de sortir per la porta la primera matinada. Tenies parella. Treballava molt, viatjava molt. Però ara us n’anàveu a viure junts. Tenies una vida que mai havies volgut que conegués i que ara ja mai coneixeria. Tota una constel·lació de família i amics a anys llum que, ni navegant a través d’un forat de cuc, no podria trobar. Sense coordenades ni punts de referència, tinc només el teu nom i el d’una ciutat molt gran on em perdria, una professió molt comuna i cap lloc de feina que m’haguessis explicat. I ni tan sols un telèfon, perquè vaig voler que veiessis com l’esborrava de la llista de contactes. I et vaig prometre que mai més provaria de localitzar-te.

.

.

Avui al migdia mentre feia fotos a la petita al tobogan d’aquest parc quasi tan gran com el meu poble i la seva mare vigilava que no caigués, t’he reconegut. Anaves de la mà d’un home. Havia pensat en tu algunes vegades durant aquests anys però no gaire sovint; mentrestant he tingut temps de conèixer altres nanes, roges, blanques, marrons. La meva dona és una nana groga: un estel que és com el sol, lluent, gran, calent. I comú. M’he conformat amb les coses comunes, que no vulgars. Una estrella mai no serà vulgar.

Quan has creuat prop dels gronxadors m’he fixat en les ulleres de sol, amb uns brillantets decorant la muntura, i m’han semblat d’una marca considerablement més bona de les que vull recordar que portaves el darrer matí que ens vam veure. També podrien ser una bona imitació, se’n fan de molt bones. Llavors has girat el cap a la dreta, on jo m’havia quedat fora d’òrbita sense sentir la veu de la petita que em cridava, i t’has tret les ulleres uns segons. La nana negra s’ha deixat veure. I he premut el disparador. Sense flaix. Per no ferir-te.

Mai més teu,

L’astrònom aficionat

Text: David Hernández Gasch

Relat guanyador de la 4a edició del Concurs literari “Cartes d’Amor… o no!”, de la Biblioteca Mercè Rodoreda de Castell-Platja d’Aro (Sant Jordi 2014)

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per