divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Uns dies entre vinyes

.

.

He passat uns dies a Vilafranca del Penedès, envoltada de vinyes i d’oliveres. He tingut el privilegi de poder passejar entre els ceps plens de raïm a vessar, he pogut sentir la turgència dels grans que semblaven a punt d’esclatar . Acostumada com estic de viure en un lloc on tot el dia hi ha bullici , em semblava que havia entrat en un altre món. Aquí només sentia els grills i les granotes i el cant d’algun ocell de bon mati, sense adonar-me que jo mateixa parlava amb veu vaja com si tingués por d’espatllar aquell silenci. A la nit tot semblava màgic, al cel milers d’estels com feia tems que no veia em transportaren a la meva infantesa, quan sortir a la nit i mirar cap amunt tot el cel brillava, a les hores em semblava normal , avui em sorprèn. La veritat és que han estat uns dies de sorpreses, el tercer dia de ser allà també vaig poder contemplar la lluna plena amb una brillantor que talment semblava de dia, aquella nit no es veien tant els estels però la imatge era perfecta.

.

.

Una matinada em desperta el so d’unes màquines que trencaven el silenci que es podia sentir en aquell indret; una mica espantada vaig saltar del llit i en acostar-me a la finestra vaig poder veure com unes màquines monstruoses collien el raïm, haig de confessar que allò em va decebre, on era el romanticisme que jo m’havia anat muntant?

Em vaig tornar a ficar al llit i amb els ulls tancats vaig recordar com quan era petita i a casa fèiem la verema, de com els treballadors amb les tisores a la mà anaven triant el raïms, els tallaven i els posaven als cistells; a mi m’agradava contemplar-los a tots ajupits em el barrets de palla, més tard , la canalla esperàvem que arribessin els homes amb el carro carregat de portadores de raïm , l’abocaven al cup i nosaltres demanaven casi amb fervor que ens deixessin trepitjar el raïm.

.

.

Recordo el pare que ens deia (renteu-vos els peus , va canalla i no torbeu a la gent!) tot seguit es sentia la veu de algun treballador que deia (no cal home, que així tindrà més gust el vi) i esclataven les rialles, nosaltres però ja estàvem apunt de saltar dins el cup i trepitjar aquells grans que a poc a poc s’ anaven aixafant, més d’una vegada amb l’eufòria del moment alguns havíem caigut de cul sobre el raïm; continuàvem trepitjant fins que un xiulet ens avisava que sortia el primer raig de most, un most que era el resultat de tot un any d’esforç a la vinya, i tot i que érem petits d’alguna manera així ho enteníem i participàvem de tota la verema amb la il·lusió dels grans, o potser nosaltres a la nostra manera ho fèiem amb més il·lusió pel que representava per nosaltres participar d’aquesta manera a les feines dels grans. Més tard, aquell raïm aniria a la premsa per acabar de treure’n el suc. Ara es fa amb corrons que destrien la rapa dels grans. També el raïm es xafa amb corrons, ja no hi ha nens que es barallin per trepitjar-lo, feien la fermentació en tines, actualment en dipòsits que controlen la temperatura. Una vegada acabat tot el procés es guardava el vi perquè reposés en botes de roure. Actualment no sé com ho fan, suposo que en recipients de acer inoxidable.

Però bé, on jo vull anar a parar amb tot aquest rollo que he explicat és que, a poc a poc, anem acabant amb el romanticisme que envoltava totes les feines del camp, no només la verema, és veritat que tot ho volem fer cada vegada més còmode però potser ens passem una mica.

Què en penseu?

Per Carme Ribas

Imatges: sxc.hu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per