dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Vacances

Dissabte, 8 de febrer

Hola Teresa,

.

.

Ja sóc a casa. Dinou dies. Deu n’hi do. Ha sigut una experiència molt interessant. El metge em va dir que l’operació era delicada. Em va explicar amb pèls i senyals el que s’havia de fer (dibuixos inclosos) i em va exposar totes les possibles complicacions postoperatòries. “M’operarà vostè?”. Va somriure una mica.“Sí”. En aquell somriure hi vaig entendre un “Sí dona, sí, no es preocupi, l’operaré jo”. La meva pregunta era només per saber qui ho faria, no el coneixia de res, però aquell somriure em va fer pensar que devia ser un molt bon cirurgià. Orgullós? Cregut? Potser sí, però bo. Perquè, com pot un cirurgià ser un cregut orgullós si no està acostumat als bons resultats en les seves intervencions?

Em va tranquil·litzar pensar que m’operaria un bon professional que, a més a més, tenia alta la seva autoestima. Així, doncs, vaig anar prou serena a la clínica el dia assenyalat. Era el dilluns 20 de gener.

.

.

També t’he de dir que hi vaig anar volgudament desinformada. Inconscientment vaig oblidar les complicacions postoperatòries i expressament no vaig voler saber ni què era un catèter, ni per a què servia tot allò que m’havien de treure, ni què en seguiria dels possibles resultats de l’analítica posterior, ni quines eren les característiques d’aquell nom tan estrany que sortia a l’informe anatomopatològic.

Així com els seguidors d’això que en diuen curs de miracles “entreguen” (ells ho diuen així) els problemes a l’esperit sant i se’n desentenen, jo vaig posar confiança en el meu metge i em vaig abandonar a les seves mans. L’èxit de l’operació era problema seu.

A la sala d’espera del quiròfan hi havia un ambient molt distès. Parlaven de què farien el cap de setmana, de si anirien a córrer o a la muntanya, de si sortirien a sopar: com si estiguessin al bar de la cantonada. Va venir l’anestesista: “L’han d’operar?” .“Sí” (li podia haver dit no, passava per aquí i he pensat ves a fer un cafè al quiròfan de la clínica) . “I de què l’operen?”. Com si no ho sabés i no tingués ja preparada la dosi exacta de l’anestèsia que m’havia de posar. Però agraeixes aquesta voluntat de no dramatitzar la situació. Em va injectar un líquid. “M’està anestesiant, ja?”.“No, és un sedant, després la punxaré a l’esquena”. No sé si ho va fer. En tot cas jo ja no hi era.

.

.

Tot seguit (per a mi, és clar, no sé quantes hores havien passat) vaig sentir que hi havia dues o tres persones que em remenaven, o em treien o posaven tubs o jo què sé. I entremig d’ells i d’una mena de boirina vaig veure la cara del meu metge.“L’operació ha anat bé”. I va somriure una mica. Vaig passar dos dies a l’UCI. El dimecres em van pujar a l’habitació i fins al divendres vaig estar bastant fora del món. Em portaven de tant en tant una tassa de caldo i em costava d’acabar-me’l. Però no et pensis que estigués malament. No, què va, jo estava bé. Res em feia mal. Simplement descansava i estava una mica out.

A partir del dissabte, la cosa va canviar. Vaig començar a menjar sòlid i ja no em deixaven estar tant al llit. Tocava seure una mica i caminar pel passadís. Potser t’han explicat que abans ja feia o deixava de fer. Potser sí, no ho sé. La meva plena consciència és a partir de dissabte.

.

.

El meu metge passava, un moment o altre, cada dia. Quan va passar dilluns, em va preguntar, com sempre, com em trobava, si menjava bé, si havia caminat una mica… Pensava donar-me d’alta dimarts o dimecres. Si em donava d’alta dimarts, hauria de demanar hora a la seva consulta per al proper dijous, per anar a treure les grapes. Però potser era una mica just, potser que em donés d’alta dimecres, que em traguessin les grapes abans de marxar i que l’hora la demanés, no per a aquest dijous sinó per al següent i li portés , de passada, unes anàlisis que em demanaria. Anava sospesant què podria ser millor. “I quan vingui dijous, sigui d’aquesta setmana o de la setmana que ve, tindrà ja el resultat de l’analítica?”. “El resultat ja el sé ara( un segon etern ): tot ha sortit net. No hi ha res afectat”.

Coi d’home! Jo, per comptes de parlar tant d’altes i de baixes i de grapes i de que si un dijous o un altre, hauria entrat tota riallera donant la notícia. Però ell era una persona tan inexpressiva… (dic era perquè ja veuràs com també és capaç d’engrescar-se). I mentre acabava de decidir què, doncs, valia més que em traguessin les grapes abans de marxar i quedéssim per a dijous de la setmana entrant, el vaig tocar al braç.“M’ha donat una gran notícia. Estic molt contenta”, li vaig dir. Va somriure.

.

.

Dimarts va venir a acomiadar-se. En aquell moment, a l’habitació hi havia l’Anna (hi podíeu haver estat qualsevol de les altres amigues, encara que a tu et quedava una mica lluny). No sé què devia dir l’Anna de mi, que el metge diu: “ És molt bona pacient”, i l’Anna: “No sé si ella és bona pacient o no. El que sé és que vostè és molt i molt bon metge, que ja m’ho han dit”. Ell va somriure una mica. I l’Anna va començar una mena de monòleg, reflexionant sobre la sort que teníem que hi hagués nens intel·ligents que els agradés estudiar tant i tant la medecina i que després ens poguessin operar quan els necessitàvem, i que si tomba, que si gira. Vaig desconnectar. L’Anna seguia parlant i tot de cop sento que diu:“ Bé, i aquest any què, SÍ-SÍ?”. Per un moment vaig pensar que ell potser ni l’entendria. Doncs sí: “I tant!”. I aquí es va deixar anar. Llavors ens varem posar a parlar tots. I xerra que xerra. No devia tenir més visites aquell dia.

O sigui que jo esperava un comiat seriós i formal: encaixada de mans, un petit somriure i un “Bé, doncs fins dijous 6” i va ser ben càlid: una mitja abraçada, un petó a cada galta i un “Dolors, que vagi tot molt bé”.

L’endemà, dimecres, després de dutxar-me i esmorzar, em van treure les grapes. Vint-i-sis. A Quarts d’onze l’Anna em va venir a buscar. No vaig anar a casa. Vaig anar a un centre de recuperació. I abans d’ahir, dijous, havent dinat, l’Anna em va recollir al centre i a tres quarts de quatre érem a la consulta del metge.

.

.

Segons els anàlisis, tot anava bé. Una mica anèmica. Res més. I mentre el metge anava posant creuetes al paper de petició d’uns nous anàlisis, li pregunto: “ Li sembla que puc anar a casa ja?”. L’Anna va començar a xerrar. Que si a casa estarà molt bé, que ja té una persona que li va unes hores a la setmana, que si té una casa molt maca, que si un dia ha de venir a dinar, doctor, que li agradarà. Ell va somriure. I l’Anna va seguir, que si naps que si cols, que si són verdes que si són madures.

“No li faci cas a la meva amiga, que sempre xerra pels descosits”. Va tornar a somriure.

Quan va acabar amb les creuetes va dir que si no em posava a fregar, que sí, que podia anar a casa, que caminés i que ens tornaríem a veure el dia 20. A dos quarts de quatre. Que li portés les anàlisis que m’havia demanat i (ara ve la bona), que anés amb amigues animades com ella (mentre assenyalava l’Anna). Que evités les amigues tristes. Qui m’havia de dir que un metge em receptaria mai l’Anna! Ja a la porta ens donem la mà i: ” Bé, doncs ja m’avisaran per al dinar”. I, naturalment; va somriure.

.

.

Avui dissabte, a quarts d’onze del matí he deixat el centre. He tornat a casa i a la vida responsable. Durant dinou dies he tingut vacances de responsabilitat. No vivia jo, sinó que em vivien. Prenia les pastilles quan me les donaven, menjava a les hores establertes, em pesava cada dia a la mateixa hora, em deixava prendre la pressió quan ho creien convenient, em feia fer les anàlisis demanades i feia voltes i voltes pel passadís tal com m’havien recomanat. S’ha acabat això.

Tornar-me instal·lar a casa vol dir també instal·lar-me en els dubtes, les decisions, les pors, els errors, els projectes, els desitjos, les obligacions. S’han acabat les vacances.

Per cert que he de començar a pensar quin dia convidem el metge a dinar. Tu què trobes? Et sembla normal, això? Creus que ho hem de fer? Aquesta Anna sempre xerra més del compte. M’ha posat en un bon compromís. No sé si va estar encertat el metge a receptar-me-la. A veure si al final resultarà que aquest metge no és tan bo com em pensava.

Elvira

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per