dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Dents de polpa’, de Maria Sevilla

Portada del llibre

Portada del llibre

Encara ens seguim preguntant com pot ser que Emily Dickinson parlés tant bé als seus poemes sobre la bellesa exterior si va passar tants anys tancada a la seva habitació. Però poques vegades ens qüestionem com poden haver-hi escriptors o escriptores que, negant la visió dels seus ulls, s’internen de manera magistral al seus cossos per narrar en forma de poemes allò tan inabastable com és el que ens corre per dins.

I un clar exemple d’això segon és Maria Sevilla. Guanyadora del Premi Bernat Vidal i Tomàs aquest any 2015, aquesta escriptora catalana ofereix a ‘Dents de polpa’ un recorregut intravenós per la foscor de l’ànima humana. Sentiments i confessions amagats en metàfores que ens porten a situacions hipotètiques, amb persones hipotètiques dins un món hipotètic, que només ella coneix i on estem convidats a imaginar. Maria Sevilla sap portar de la mà al lector per un camí on la mort és una porta més o, com deia J.K. Rowling «res més que la següent aventura». Ofereix una relació entre poeta i receptor on la distància que els separa està conformada per cristalls trencats de res, un res que amb ella té sabor, que amb ella pot tocar-se, veure’s, sentir-se.

Pinzellades de la poesia de Pizarnik, Bukowski o Bolaño dins un quadre autèntic i personal d’algú que veu els paisatges com formacions construïdes únicament per les seves projeccions pròpies. Ella es crea el seu propi mon però deixa les portes obertes perquè tothom amb ganes de lectura pugui entrar per una estona i viatjar pel més fons interior del pensament humà. Ple de cites i reflexions tant poètiques com filosòfiques que serveixen de benvinguda a la majoria dels poemes, ‘Dents de polpa’ és la voluntat de deixar una part de sí mateixa dins un llibre.

La sensació final és la d’haver llegit la sang d’una poeta, la d’haver passejat per una infància on els núvols eren teories filosòfiques i la gespa on es veien aquestes era un llibre obert de Nietzsche. Deia Kafka que «un llibre ha de ser la destral que trenqui el mar gelat de dins nostre» i l’esmentada Dickinson que «si un llibre fa que senti el meu cos tan fred que no hi ha foc que el pugui escalfar, això es poesia». Us animeu a trencar el vostre mar gelat? Voleu sentir el fred que pot ocasionar la poesia? Llegiu a Maria Sevilla.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per