dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

En Xesqui, tot un personatge…

.

.

Estatura mitja, amb panxa prominent, fort, de cabell negre i nas xato. Duia una arracada i sovint lluïa un barret de cowboy i les botes de cuir. El caliquenyo era part intrínseca de llur boca…

En Xesqui semblava un home dur de pelar: aficionat a la caça, addicte a les emocions fortes a la muntanya, sovint buscava el límit del precipici. Llur desig era que la seva filla Susanna no tingues por a res, així que amb vuit anys la nena tenia molt bona orientació a la muntanya fruit de fortes proves de supervivència que en Xesqui li havia ensenyat. Solien anar a caçar junts, al migdia feien un foc a terra i menjaven carn, després fumaven lianes del bosc, creaven un vincle de complicitat difícil de comprendre.

.

.

Ningú ha dit que les coses siguin el que semblen: en Xesqui era fràgil, vulnerable a llur entorn, darrere de l´home dur, dominant i valent hi havia un homenet sensible i que no confiava en absolut en ell mateix, desproveït de forma absoluta d´estimació pròpia.

En Xesqui solia calmar llurs inquietuds amb substàncies líquides i sòlides que el permetessin oblidar les penes, se sentia el rei del món per unes hores. La realitat era un altre, li aflorava una agressivitat que ajudava a destruir els vincles que encara quedaven en peu. Mira que n´era de cabró quan volia, però no ho va aconseguir, el vincle de complicitat creat amb la seva petita Susanna és mantenia ferm, massa amor i bons moments va entregar-li per a què les substancies estupefaents arranquessin aquell amor paternal…

.

.

A mesura que la nena creixia i es transformava amb dona, l´indignació i desesperació creixia de forma exponencial, com ajudar algú que no vol ni permet ser ajudat?

Ni els sermons, ni els plors desesperats, res va servir per fer recuperar la il·lusió en aquell home excepcional. A l´edat de 47 anys en Xesqui s´havia cansat de viure…volia marxar i la Susanna no ho volia acceptar.

Tres dies abans de l´últim dia, en Xesqui va fer un dinar on va invitar a tota la família, una actitud atípica. El lligam entre ell i llur filla va permetre que aquesta entengués que allò era un comiat…

Si! la Susanna va pensar mil maneres de frenar-lo però veia un home cansat, esgotat de la vida i ella podia sentir que el pare realment volia marxar cap a la llum…que així ho desitjava per molt dolorós que fos…..

.

.

En Xesqui, el meu estimat pare i jo ens vam acomiadar com si ens haguéssim de veure en uns dies…els dos sabíem que era l´últim. Recordo llur mirada humida dient-me adéu…..amb el seu caliquenyo a la boca, el seu barret de cowboy i el seu posat d´home dur. Llavors vaig entendre que estimar-lo consistia en deixar-lo marxar, no el podia retenir…..

Tres dies després vaig rebre una trucada: el seu cor havia deixat de batejar de forma natural mentre nedava en una platja de la Costa Brava…

Ni la mort ha pogut trencar llur vincle de complicitat perquè l´essència d´en Xesqui restarà per sempre més en l´eternitat…..T’estimo papa.

Susanna Cruz

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per