dilluns, 18 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La Madaleta

.

.

Contemplant aquesta dona, bruta, despentinada, que camina descalça mentre emet uns sons guturals incomprensibles res no recorda la persona que va ser la Madaleta en els seus anys joves.

Filla de can Miranda, una masia als peus del Puig de Bàlix, era la segona de les filles d’en Jaume i la Magdalena.

Va créixer a l’ombra de la seva germana, la Maria, la hereva, tots els privilegis i afalagues eren per ella, una noia freda, orgullosa i frívola per qui la Madaleta semblava invisible; això era per que mai s’havia molestat en saber com era realment la seva germana petita per la que sentia una gelosia amagada darrera d’un somriure fals. La Madaleta, una nena dolça i riallera estimava i admirava la seva germana.

Dedicar-se a la dansa era el seu somni, una cosa impensable en aquells anys i en aquell entorn en que la dona només semblava apta per treballar i tenir fills.

Només en Jan, aquell noi ros i espigat amb el rostre ple de pigues que vivia a la masia veïna, l’escoltava i la comprenia. Va ser el seu company de jocs, corrent pels camps, jugant, i fent enfadar la Maria, ja de petita, tibada i presumida. Tan sols a ell li confiava la Madaleta els seus somnis de ser ballarina. Tenia en comú amb la Maria les ganes de sortir d’aquell poble; sabia que allà mai aconseguiria ser ballarina.

.

.

Anaven passant els anys entre corredisses, jocs i rialles i mentrestant, entre el Jan i la Madaleta va anar naixent un sentiment més fort que la amistat. Estaven enamorats amb aquell amor pur i innocent, el primer amor; varen sentir la torbació d’un primer petó.

En aquells anys (1902) la vida en el món rural era dura especialment per les dones, que sovint eren empeses a casar-se amb qui els pares disposaven sense dret a dir-hi la seva.

A La Maria, ja li anava bé, doncs essent l’hereva sabia que la casarien amb un fadrí ric d’alguna masia de l’entorn; no li importava si l’estimaria o no, per ella només contava el fet que podria lluir vestits cars, anar a festes i amb una mica de sort sortir d’aquell poble que la asfixiava.

La Madaleta per la seva part, continuava ballant d’amagat només amb la complicitat d’en Jan. Entre tots dos feien plans per un dia marxar lluny d’aquell poblet i d’aquella illa.

Va ser en Jan qui en va tenir l’oportunitat primer, quan complí l’edat. Els seus pares el varen enviar a Barcelona per estudiar enginyaria agrònoma; pensaven que li aniria bé per les terres que un dia heretaria.

Al noi li va fer il·lusió, però això significava deixar allar a la Madaleta i no ho volia de cap manera: ells tenien els seus propis plans.

.

.

La Madaleta, farta de vaques i camps, la vida del poble l’ofegava i volia volar, somiava en grans escenaris, multitud de persones que l’aplaudien, per això en saber la noticia va protestar.

─No pots marxar ─ Va dir la Madaleta en saber els plans dels pares d’en Jan─
─Ja ho sé, jo no vull deixar-te a Madaleta. ─He estat rumiant i l’única sortida que tenim es escapar-nos , jo faré veure que accepto d’anar a Barcelona i una vegada allà tu et reuneixes amb mi, i allà podràs acomplir el teu somni, buscarem una acadèmia i amb els diners que em donin a casa de moment ja farem, em buscaré una feina.

Passat el primer moment, la Madaleta fent ús del seu sentit de responsabilitat li va dir:
─No Jan, tu has d’estudiar, jo ja m’espavilaré, de totes maneres no em deixaran marxar els pares i no els vull donar-los aquest disgust escapant-me.

Semblava que no hi havia solució, en Jan va marxar amb la promesa d’estimar-la sempre, i de tornar tan aviat com li fos possible, i la Madaleta es va quedar esperant que acabes els estudis i tornes.

* * * * * * * * * *

Al cap dels anys la Maria es va casar amb en Ramon, de can Dalmau, un noi atractiu amb uns ulls negres que prometien aventures i misteris.

Va ser per Nadal que varen coincidir les dues famílies allà a Bàlix. Es coneixien de petits però feia anys que no es veien. A ell el va atreure de seguida la bellesa de la Maria, les seves maneres elegants, aquell ulls verds emmarcats en un rostre morè, les mans fines, dits llargs i prims poc habituals en aquell món rural on les noies anaven al camp i ajudaven a casa; no era però el cas de la Maria.

El Ramon era el fill gran , per tant , destinat a portar les terres, però mai li havia agradat la vida rural, com que era bon estudiant i un home amb caràcter els pares el varen deixar fer els estudis a Barcelona, i ara era director d’una important empresa en aquesta ciutat, delegant en el seu germà segon la direcció de la masia. Aquest fet és el que més li va agradar a la Maria que va acceptar de casar-se amb ell tot just sis mesos desprès de coneixes i com era d’esperar varen fixar la seva residència a Barcelona.

.

.

La Maria ara tenia tot el que desitjava a la vida: un home ric, una vida regalada, lluny per fi de camps, de vaques, tenia vestits bonics i festes a les que lluir la seva bellesa. Un marit atractiu que la feia feliç. Però estava enamorada d’en Ramon? Desprès del primers temps en què ell la feia tremolar de passió, els sentiments es varen anar refredant per part de la Maria, i quan el seu home tornava a casa sempre trobava alguna excusa per discutir. Es passava el dia de compres amb les seves amigues, al teatre o al cinema, però li faltava quelcom en el seu dia a dia. Va començar a trobar la seva vida insulsa i avorrida i ho feia pagar al Ramon que no sabia que més fer per complaure la seva dona.

Un vespre quan en Ramon va tornar a casa la Maria no hi era, estranyat va preguntar al servei però només li varen saber dir:
─La senyora ha sortit.

Quan la Maria va tornar una mica acalorada, per tota explicació li va dir al seu home que l’obra de teatre s’ha havia allargat més del que havia previst i que estava molt cansada. Es va retirar a la seva habitació, no sense abans dir-li al Ramon que volia estar sola. Aquesta situació es va repetir més vegades, ell es preguntava.

─On anava la seva dona? Preocupat per els negocis i poc amic de discussions feia la vista grossa però cada dia estava més preocupat.

* * * * * * * * * *

Allà a Bàlix, la vida continuava igual com sempre. La Madaleta seguia esperant el Jan que sempre trobava l’excusa perfecte per no tornar al poble.

Els pares de la Madaleta havien descobert que la afició de la seva filla per la dansa era seriosa i la varen matricular a una acadèmia a Mallorca, no sense deixar d’advertir-la que de actuar davant del públic res de res. Ella de moment s’hi va conformar, almenys aprendria dansa, la seva passió, quan en Jan tornes podrien reprendre els seus antics plans.

Foto: sxc.hu

.

Les cartes del Jan, però, li arribaven cada vegada més espaiades i la Madaleta es desesperava.
Aquell estiu, per fi en Jan va tornar al poble, amb la carrera d’agrònom acabada i disposat a fer-se càrrec de les terres dels seus pares i per recuperar la Madaleta.

Aviat varen formalitzar la relació. Mai ningú havia estat tan feliç com la Madaleta el dia del seu prometatge, els ulls li brillaven, no parava de cantar i ballar seguia tan enamorada d’aquell noi que va ser el seu companys de jocs, i que ara s’ha havia convertit en tot un home, la Madaleta el mirava i es sentia orgullosa.

El Jan també estava content de retrobar-se amb aquella noia dolça i riallera que no havia deixat d’estimar mai, tot i que a Barcelona havia tingut els seus embolics, com tot jove amb diners i lluny de casa.

.

.

Els preparatius per el casament varen passar en un obrir i tancar d’ulls i avui la Madaleta, vestida de núvia, està radiant; un vestit blanc de tall romàntic i una munió de flors en forma de cascada amagant-se per entre els rinxols dels seus cabells.

Però es mira al mirall i el que veu és una noia que per amor renúncia al seu somni; està feta un sac de nervis, mira per la finestra, l’espectacle que ser li mostra li fa pensar que es reflex de la vida que li espera, veu als convidats a la cerimònia lluint els seus millors vestits i els seus somriures més falsos. Això la porta a preguntar-se.

─Faig bé amb aquest casament? Estimo al Jan, això no hi ha dubte, però i ell? M’estima a mi? No sembla donar importància als meus desitjos.

Res dels que havien planeja’t era com ella s’esperava. Ja mai podria ser ballarina, la seva vida al costat del Jan es reduiria a les tasques de casa, cuidar els fills, si és que déu els hi enviava. El somni del Jan es complia però i el seu?

Estava en aquestes cavil·lacions quan la porta de la habitació es va obrir i una Maria resplendent lluint un embaràs que la afavoria, va fer la seva entrada.

─Com està la nòvia més bonica de Balix? ─La Madaleta, fins al moment amoïnada de que la seva germana no hagués arribat, va corre cap a ella i totes dues es varen fondre en una abraçada, que elles encara no ho sabien, però estava carregada de malts presagis.

─ El Jan t’espera a baix i està guapíssim –li diu la Maria─ desviant una mirada plena de preguntes de la seva germana.

─Com es que no ens havies dit res del teu embaràs Maria─?
─ Volia que fos una sorpresa Madaleta, per als pares ho ha sigut, estan molt contents. A veure si aviat els fem avis per partida doble ─li diu la Maria ginyant-li un ull.

─ Et trobes bé? Com estàs vivint a Barcelona? ─li respon la Madaleta ignorant a propòsit la pregunta .
─Jo hi estic encantada, no té res a veure amb el poble però ja saps com sóc, a mi m’encanten les grans ciutats.

─I el Ramon? No ha vingut amb tu?
─Arribarà més tard tenia una reunió d’última hora.

La seva mare entre tota apressada,─ que i feu aquí? tothom està esperant. Estàs preciosa filla, totes dues ho esteu. Què hi dius Madaleta? La teva germana em farà iaia i a tu tia, no és meravellós?

La Madaleta somriu tristament ─ni avui pot ser ella la protagonista. Sempre la seva germana va per davant amb tot, arriba a pensar que el seu embaràs ha estat a propòsit per espatllar-li el dia. Mou el cap─. Quines bajanades que penso, són els nervis, estic molt contenta amb aquest nebodet.

* * * * * * * * * *

.

.

A fora el Jardí el Jan espera envoltat de convidats. No està nerviós; estima aquella noia que coneix des de petita, al seu costat la seva vida serà tranquil·la, lluny queden les aventures allà a Barcelona.

Sona l’Ave Maria de Schubert, i apareix la seva estimada acompanyada pel Jaume que avança orgullós i emocionat amb la seva filla petita. La seva mirada fixa amb el rostre radiant de la Madaleta.

Aquesta només en veure el seu estimat se li han passat tots els dubtes ─Estava més disposada que mai a compartir la seva vida amb aquell jove al que adorava.

−Bé val la pena sacrificar les meves il·lusions de ser ballarina si el premi és estar al costat d’en Jan tota la vida. ─Es deia mentre avançava cap al seu futur marit fortament recolzada amb el seu pare.

L’aire portava la flaire de la gran varietat de flors d’aquell jardí. El dia era radiant, tothom es mostrava content i la núvia avançava cap a l’altar, sota l’Ave Maria de Schubert. Feliç i confiada.

.

.

Quan varen estar cara a cara, en Jan i la Madaleta es miraven amb tant d’amor hi havia tanta il·lusió a les seves mirades que tot feia pensar que aquell matrimoni seria per sempre, que havia valgut la pena l’espera dels estudis, la renúncia dels somnis de ballar ja era passat, el seu present era aquest al costat del home que estimava. Una frenada va reclamar l’atenció dels convidats, sols va ser un instant mentre el capellà començava a fer la sabuda pregunta: ‘Si algú te cap impediment que ho digui ara o calli per sempre’. La veu d’en Ramon va trencar aquell moment idíl·lic.

─Atureu aquesta comèdia ─va cridar─ en Jan no es pot casar, ho sento Madaleta ─va fer dirigint-se a la seva cunyada─ no os podeu casar perquè el Jan és el pare de la criatura que espera la teva germana.

Passat el primer moment de sorpresa la Madaleta es va mirar al Jan. La seva cara passava del vermell al blanc tenia la boca oberta, i amb la mirada buscava una persona més enllà del jardí, una dona amb un vestit vermell que corria per entre els arbres emportant-se la seva vergonya. El Ramon es va apropar a la Madaleta.

─Ho sento però no podia permetre continuar amb aquesta comèdia.

Els ulls plorosos de la seva cunyada li deien ; no hi tens cap dret, i dirigint-se al capellà: ─Continuí sisplau ─En Jaume i la Magdalena varen anar al costat del nuvis.

─Què significa això Ramon?
─Res mare ─respon la Madaleta – no passa res, vull continuar amb el casament.
─Ho sento Madaleta, es va atrevir a dir en Jan, per mi només va ser una aventura, res d’important et prometo… Jo no sabia…

No va poder acabar la frase un cop de puny d’en Ramon li ho va impedir.

.

.

La Madaleta no ho va poder suportar i es va desmaiar, va caure al terre. Amb la seva caiguda arrossegava totes les il·lusions, tots els somnis de ser feliç. Una vegada més la seva germana li prenia el protagonisme. Aquesta vegada, però, li prenia quelcom més.

Quan va obrir els ulls de nou, el jardí estava desert. Només el rostre preocupat dels pares era el que va percebre al seu voltant, va murmurar; Jan?

─Tranquil·la filla, com et trobes? ─per tota resposta la Madaleta va fer una mirada al seu entorn i una rialla esgarrifosa va sortir de la seva ànima, una rialla que la acompanyaria tota la vida.

Aquesta Madaleta d’avui, bruta, despentinada, barboteja’n paraules inintel·ligibles no recorda amb rés la Madaleta resplendent, vestida de núvia que esperava un futur feliç.

Relat: Carme Ribas

Text escrit a partir d’un relat de Victor Català

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per