dimecres, 18 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La màgia del Tibet

.

.

El Tibet, una parcel·la de món situada a l’Àsia Central on es troba una de les cultures més antigues del planeta. El temps hi passa tan poc a poc, que sembla que en qualsevol moment es pot aturar. Un s’adona de immediat de la distància cultural que separa l’orient de l’occident, i a l’inrevés. I en certa mesura, de la distància cultural que separa els països asiàtics entre ells mateixos. El tibetà esdevé un poble únic que ha sobreviscut a innombrables invasions al llarg dels segles. I es manté. Aguanta dempeus i orgullós. Deu ser el vent de l’altiplà que amb la seva força escombra les impureses? Deu ser l’Everest o el “Qomolagma Feng” —com l’anomenen ells—, qui vigila i té cura d’un dels indrets on el peregrinatge als temples esdevé prioritari? O potser, son els esperits dels monjos morts en les batalles qui salvaguarden els monestirs i la cultura tibetana?

.

.

Les famílies de les valls viuen en pobles rurals entre el passat i el present. Habiten en cases idèntiques, on cintes grogues, blaves, verdes i d’algun altre color, voleien al compàs de l’aire compartint les teulades planes amb antenes i parabòliques; edificis petits amb façanes integrades en un paisatge àrid i inhòspit, propi de les alçades, mentre una petita stupa vigila l’entrada o la sortida —segons com es miri— dels pobles. I no gaire lluny, un flamant parc infantil on no s’hi veu cap nen jugant, perquè els nens del Tibet no en deuen saber gaire de gronxadors i tobogans. Els menuts campen tot el dia a l’aire lliure, entre la família i els ramats, mentre el sol i el fred enforteixen la seva pell. I a la nit, recollits cadascú a casa seva, els pobles queden silenciosos a mercè de les ombres dels pics més alts que els envolten. A l’endemà es llevaran com cada dia. S’enclenxinaran el cabell brillant i negre com el carbó trenant-se’l amb les cintes de colors i, agafant el mòbil, sortiran a pasturar el ramat. Com cada dia, igual que els pares… que els avis… igual que els besavis… Per tant, l’aspecte dels habitants que poblen les zones rurals del Tibet no ha canviat en la seva essència. És doncs, el fet de preservar en el temps els hàbits i els costums allò que els tornà exclusius…?

.

.

Quin poble el tibetà… El percebo senzill i simple. Segur i orgullós del seu karma. Resignat i feliç. Ocupa el marc que necessita per a ser qui és. Amos i senyors del terreny que trepitgen, els tibetans coneixen a la perfecció la màgia del seu entorn. Tot i viure sota el control de l’estat xinès, aquest poble mil·lenari preserva els costums i les creences ancestrals, des del més ancià fins al més menut. I com qui guarda un tresor dins una valva, la mateixa gent senzilla i simple té cura del manteniment dels temples i monestirs, el seu objectiu principal, pregant amb ferma devoció a les diferents divinitats que podem trobar repartides pel territori.

.

.

Sovint em deixo endur pel record del vent fred i acanalat que baixa de les glaceres; de l’olor intens a cera cremant de dins els monestirs; del sabor exquisit que agafa el té quan li afegim unes gotes de llet de yak; d’aquells ulls foscos i ametllats que em miren curiosos i riallers, i que intrigats, em pregunten qui sóc, de quines terres llunyanes vinc, i que només puc respondre amb un somriure i un sospir. I tanco les parpelles per respirar lentament, pausada, en profunditat…

Ara, a cada meditació, el meu esperit es gronxa en l’amplitud i la majestuositat de les valls gegantines. Unes valls plenes de vida i de història que respiren i es nodreixen del seu poble. Unes valls on cada primavera les aigües del desglaç deixen constància del seu pas per les roques. I d’una gent que viu i es desviu en unes valls a tocar del cel. I comprenc a ulls clucs el sentir del batec tibetà. A cada meditació venen a mi, com repics de campanes, les veus suspeses en l’aire, rebotant en ecos… en onades… en remolins… Venen a mi les pregàries i els cants perduts i vibrants per les parets de l’Himalaya: Om Mani Padme Hum… I, segon a segon, em deixo emportar per la màgia del moment, gaudint del record del meu pas per un indret únic i màgic, anomenat Tibet.

Text i fotos: Jordina Farré Balasch

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per