dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Les emocions connecten amb la gent’

.

.

‘Amo la imprudencia de mis palabras’ (Zumaque, 2015) és el títol original del primer llibre de la periodista Mercè Roura (Badalona, 1973), una obra que va néixer a partir del seu blog d’internet ‘La rebelión de las palabras‘. La periodista resideix a Calella des de fa deu anys.

Quin va ser l’origen de la teva rebel·lió particular?
Ara fa quatre anys un dia em vaig adonar que m’havia quedat adormida emocionalment, que em calia experimentar i obrir-me una mica al món. Em vaig ficar del tot a les xarxes socials i vaig decidir començar un blog. No sabia què volia dir però vaig pensar que ja se m’acudiria. Com que no volia opinar de política perquè en la meva professió volia ser neutral, vaig parlar de persones, de sentiments, d’emocions… Vaig decidir explicar que les paraules tenen poder per canviar les coses i són gairebé terapèutiques.

Portada del llibre

Portada del llibre

Com és la teva interacció a través de les xarxes socials?
Les xarxes són un gran instrument de comunicació. Ens han desbordat socialment i cal saber utilitzar-les perquè no et desbordin, ser-ne l’amo o la mestressa i no pas un esclau. Jo vaig començar tímidament i hi he conegut gent meravellosa perquè, tot i sovint són superficials, si saps aprofundir i buscar bons continguts, acabes connectant amb persones que poden oferir molt. A més, com a eina de treball i per potenciar lligams professionals són imprescindibles.

Ho consideres una manera de despullar-se virtualment?
Jo m’he despullat virtualment, ho he fet, fins on he cregut que calia. La gent valora per damunt de tot l’autenticitat a l’ hora de comunicar, si no ets sincer, es nota. I jo vaig decidir, a poc a poc, parlar des de l’ honestedat i dir el que creia que havia de dir, tant si era dolç com si era cru. Es pot dir de tot si saps com i ho fas amb respecte per les persones. De vegades, sento com si m’ hagués fet una autòpsia de l’ ànima…

Com ens poden curar ferides les paraules?
Les paraules són el nom que li posem sovint al que sentim i, de vegades, si poses nom als teus dolors i neguits , fas que siguin més petits i assequibles. És com reconèixer els teus fantasmes i posar-los en una filera per passar revista. Com conèixer l’enemic i plantar cara. I sovint, amb la relació amb les altres persones, les paraules construeixen ponts de comunicació i ens poden generar estats d’ ànim. Ja ho deia Ghandi, les paraules creen pensaments i els pensaments generen accions i les accions hàbits i els hàbits forgen un caràcter…

.

.

Compartir sentiments és la clau?
Més que sentiments, emocions. Les emocions són una font d’autoconeixement. Cal saber per què les sentim i a on els portem. No les podem defugir, cal explorar-les, acceptar-les i saber usar-les perquè ens donin energia i ens ajuden en el nostre aprenentatge diari. Les emocions connecten amb la gent. Els bons comunicadors són els que saben connectar emocionalment amb el seu públic i no parlo de vendre’s i mercadejar amb sentiments, parlo de generar estats d’ ànim i arribar a les persones de tu a tu.

Per què creus que la imprudència ens fa savis?
Fa temps vaig escriure la frase que dóna títol al llibre “estimo la imprudència de les meves paraules” i la duia com a estat al watts app fins i tot perquè penso que em defineix. Imprudència com a sinònim de ser agosarat, d’assumir el risc de les teves accions, de certa impertinència per dir allò que potser vols dir i no t’atreveixes… Imprudència per anar una mica més enllà i no quedar-se quiet esperant a que la vida faci el tomb que necessites i fer-lo tu. Vaig triar imprudència perquè si hagués dit valentia o gosadia, tothom hagués estat d’acord; però en canvi la paraula imprudència continua fent-nos por. I hem de superar la por que tenim a viure per viure com desitgem. Ens hem d’estimar prou a nosaltres mateixos com per defensar els nostres somnis, fins i tot, si cal, sent una mica imprudents…

.

.

Com va ser el salt del blog al llibre?
Van contactar amb mi dues editorials. Un dia era a casa i un editor desconegut em va trucar i em va dir que volia publicar els meus articles del blog. Ja fa uns mesos i encara no m’ho acabo de creure, tot i tocar el llibre. Era un somni, és un somni. Des que era una nena que he volgut publicar i escriure. No recordo un moment a la vida que no hagi escrit.

Quin protagonisme ha tingut la teva professió de periodista?
No massa… O potser sí perquè el blog ha estat el meu refugi per escriure el que realment volia després de dedicar-me hores a escriure històries d’altres persones. El periodisme és una professió que estimo i que sovint veig molt perduda. S’està reinventant sense saber-ho moguda per les xarxes, si no perdrà la guerra de la informació. Hi cabem tots però hem de saber trobar en nostre espai. Jo he estat molt feliç fent de periodista però potser aquella periodista que era li ha posat molt difícil a l’escriptora perquè literatura i les notícies son dos llenguatges molt diferents.

Com estan reaccionant els primers lectors?
Estic molt contenta perquè molta gent ha compartit amb mi l’emoció d’aquest llibre. No sé com, s’ha generat un vincle amb aquelles persones que em llegeixen habitualment i aquesta connexió és una lligam gairebé màgic. Hi ha persones que m’ envien missatges i m’expliquen els seus problemes… Jo només sóc una comunicadora, sempre els hi dic, però xerrem una estona i n’aprenc molt de tothom. La confiança és un gran valor. Saber escoltar és un do gairebé, jo n’estic aprenent.

Què vindrà després de ‘la imprudencia’?
No ho sé. Estem preparant un segon llibre. No té títol, encara. El més important és viure aquest moment i gaudir-lo. Surti com surti. El premi que tinc és poder escriure i veure publicat un llibre. Que la gent em llegeixi és un regal immens. Qui escriu ho fa perquè el llegeixin i encara que només fos una persona, ja és meravellós.

Entrevista: Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per