dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

DENIP: De l’aparença a la vivència

Imatge: DENIP

Imatge: DENIP

Des de l’any 1964, el 30 de Gener es celebra el DENIP (Dia escolar de la no violència i la Pau) commemorant l’assassinat de Mohandas Karamchand Gandhi a qui el poeta Tagore va anomenar “Mahatma” (ànima gran).

Cada 30 de Gener, doncs, molts centre educatius fan sortir el seu alumnat al carrer, ocupen carrers i places, i els planten un micròfon al davant perquè llegeixin manifestos plens de bones intencions. Bonic i enlluernador; però, per a què fem tot això?

.

M.Gandhi

Lluny de ser com la llum d’un far que ens guia, l’enlluernament és la ceguesa que es produeix per excés de lluminositat; un excés que ens impedeix veure quin és el pa que s’hi dóna rera aquesta celebració pública, de “portes enfora”. Més enllà de l’aparença en l’espai públic: quina és la vivència diària de la Pau en aquests centres? Aclaparats per les accions públiques no ens aturem a reflexionar sobre la veritat quotidiana i personal.

Des del coaching, treballem sovint amb l’alineació i la coherència dels valors ja siguin personals, d’equip, d’empreses o d’organitzacions; també treballem per a escoles i institucions educatives. Considerem que només els valors alineats i coherents són un autèntic far que genera confiança i permet gaudir sincera i íntimament d’allò que es predica a micròfon obert al mercat.

.

.

Serveix de res un dia de la Pau si l’escola o l’empresa no disposa d’un bon servei de mediació? Quin sentit té proclamar la Pau i el diàleg si un centre educatiu o una organització no tenen espais que el facin possible des de la llibertat, la tolerància i el respecte? Com els resolen els petits conflictes i a quins acords s’arriba? Us podeu imaginar una escola que proclami la Pau i resolgui els seus problemes en un jutjat a cop de sentència, a base d’expedients disciplinaris o de comitès sancionadors?

Moltes organitzacions (i també moltes escoles) encara són reticents a obrir espais que facin viva la cultura de la Pau, que la transformin en una experiència quotidiana. Són reticents perquè encara creuen que el poder té a veure amb el control de l’ordre, de la disciplina, de la informació.

.

.

Els processos de coaching ens fan adonar que una organització (ja sigui una família, una escola o una empresa) és sobretot una xarxa de converses. Converses formals i informals, converses públiques i privades, converses explícites i implícites. Sovint, però, el que anomenem converses són en realitat simples transmissions d’ordres, dictàmens, sentències i obligacions que no possibiliten cap mena de trobada perquè no hi ha reconeixement mutu, ni connexió, ni aprenentatge, ni vincle afectiu que pugui transformar-se en efectiu.

Si només fem discursos i no conversem tard o d’hora se’ns veurà el llautó, el cartró-pedra i la confiança s’esmicolarà. Perdrem lligams, alumnes, clients…relacions. El far deixarà de ser referència.

Si la Pau procura alguna cosa és estrènyer lligams, enfortir relacions i recuperar la confiança. Com deia Gandhi: “la pau és el camí” i el camí no es fa de portes enfora, es construeix de portes endins. El far de la Pau ha de ser un far interior que ens faci brillar amb llum pròpia.

David Domínguez | Coach i educador de labonaeducacio.cat

Imatges: YouTube | Arxiu

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per