dissabte, 21 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El thriller governa al Festival de Sant Sebastià

'The oath'

‘The oath’

Dos propostes de latituds oposades però envasades en format thriller semblen haver-se conjuntat perquè aquest gènere s’apoderi de la centralitat en el certamen donostiarra. A part del thriller polític i històric “El hombre de las mil caras” d’Alberto Rodríguez, comentat anteriorment, un nou thriller espanyol s’ha plantat amb força enmig de la secció Oficial a concurs, “Que Dios nos perdone”, mentre al seu costat un altre thriller de procedència nòrdica, “Eidurin/The oath”, pugnava pel mateix espai.

L’assassí de iaies està entre nosaltres

'que dios nos perdone'

‘Que Dios nos perdone’

La primera proposta espanyola és el thriller policíac “Que Dios nos perdone” de Rodrigo Sorogoyen, ambientat a Madrid a l’estiu de 2001 en el marc d’una visita papal i tota l’agitació que va acompanyar el 15-M. Cal aclarir que quests fets històrics no prenen cap rellevància en el decurs de la història i, al capdavall, tan sols resten com a decorat de fons, plenament deslligats de la brutal successió de crims que hauran de resoldre un parell de policies de la brigada d’homicides.

Aquest thriller es conforma a partir de la modalitat narrativa de la parella de policies antagònics i que treballen en equip. Recordem que es tracta d’un patró de procedència nord-americana, trasplantat ara al medi hispà. D’una banda, l’inspector Alfaro (Roberto Álamo) representa l’estereotip de policia agressiu i impulsiu, fornit i musculat, el típic paio dur, però amb l’afegit patri d’uns atributs associats al mascle ibèric, com el to xulesc, baladrer i masclista, encara que també amaga una ànima sensible. I en l’altre costat del tàndem trobem, per contrast, l’inspector Velarde (Antonio de la Torre), un individu poruc, introspectiu, callat, poca cosa, i que a sobre quequeja.
Un cop presentada aquesta atípica parella de policies, la trama s’endinsa en la investigació d’una sèrie de crims de dones grans, constatant després que han estat violades. La recerca i cacera d’un esmunyedís assassí de iaies ens trasllada al públic català, inevitablement, a l’esplèndida sèrie de TV3 “Nit i Dia” dirigida per Manuel Huerga, amb una temàtica estranyament anàloga i compartint moltes semblances.

.

.

El film de Sorogoyen sobresurt per la seva manca d’artificiositat gràcies a les ambientacions naturalistes dels pisos d’un Madrid cèntric, localització que donen una textura i un to brut, aspre i matèric. El film fa gala d’una certa rauxa en la direcció, tot i demostrar un certa desmanegament formal que, paradoxalment l’afavoreix. En la seva contra caldria remarcar els usos de tòpics i que, en ocasions, es perd la concentració amb fugues i alguns buits. Però preval la fermesa i la duresa del conjunt.

Els riscos de la sobreprotecció

Provinent del nord gelat, el cineasta, escriptor i actor islandès Baltasar Kormakur – “The sea” (2002) o “Everest” (2015) – presentava el seu darrer film “Eidurin/The oath” en la competició donostiarra també sota el paraigües del format thriller. Un mode de thriller però en una vessant diferent de l’espanyol, menys policíac i més propens al cinema d’acció. El film arrenca com un melodrama familiar en què el conflicte dramàtic esclata ben aviat entre un reputat cardiocirurgià, Finnur (interpretat pel mateix director Kormakur), que vol alliberar i desenganxar a la seva filla adolescent drogoaddicte, Anna, enamorada i sotmesa a la perniciosa influència d’un traficant de drogues que conviu amb ella.

'The oath'

‘The oath’

Aquest nus dramàtic deriva ben aviat vers un format de thriller violent a mesura que l’atmosfera es va carregant i escalfant quan el pare es desencadena en una espiral de violència venjativa envers el xicot de la noia. Aleshores el film s’acaba convertint en el retrat d’un personatge mogut pel càstig cec i cruel, amb un seguit de rampells i ràtzies salvatges que el duran irremeiablement al costat fosc de la vida, emparant-se en una perfecta coartada, l’aparença del seu ofici, el seu treball de metge a l’hospital de la capital.

El film pren progressivament un caire més visceral, físic, malaltís, podrit, emparentat d’altra banda amb els thrillers nord-americans d’herois justiciers que es veuen forçats per les circumstàncies a aplicar el codi de l’ull per l’ull i, sobretot, ens evoca la recent figura del pare cabrejat que es disposa a protegir la filla de les males companyies a l’estil recent de Mel Gibson a “Blood Father”.

Però el cineasta islandès fracassa quan vol capficar-se en el terreny moral per discutir i reflexionar sobre les discutibles actituds d’un pare que es capaç de traspassar el llindar d’allò permès per no perdre la seva filla, afrontant l’ambigüitat del seu comportament, allò correcte o incorrecte. També descarrila en el que resulta més descoratjador, és que tenint com té al seu abast les potencialitats dramàtiques i atmosfèriques d’un espai privilegiat, un paisatge hivernal tot nevat, ho acabi desaprofitant per enfangar-se en un terreny relliscós i empantanegat com l’ètica o la culpa d’on es fa difícil sortir-se’n.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per