divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Embruix de lluna a Sicília

.

.

Toronto, juliol del 2016

T ‘enyoro filla, t’enyoro molt…

Ara mateix acabo de parlar amb la meva filla Silvana, que es diu així en honor a l’actriu Silvana Mangano, la dona més sexi que he conegut mai, amb permís de l’Annalisa Sorrentino.

La meva filla m’ha dit que s’ho estan passant molt bé a Itàlia i que Nàpols és una ciutat molt seductora, però que fa molta calor. Que ahir van anar a Pompeia i que aquest matí han pujat al Vesuvi, i que a ella una mica més i li agafa una lipotímia. I que demà viatjaran a Sicília, d’on són els avis d’en Mauro.

.

.

-… Ara t’envio per whatsapp una foto del carrer on vas viure, que és ben estret i una mica claustrofòbic, i de l’hospital de Nàpols on jo vaig néixer. Ha estat com tornar a casa meva. La sabateria que em vas dir, encara existeix, però li han canviat el rètol. He aprofitat per comprar-me unes sandàlies ben maques i a la meitat de preu de les que em vaig comprar a Florència, que em vaig deixar oblidades a Roma. A la dependenta, una noia si fa o no fa de la meva edat, li he preguntat si coneixia la Sandra Martinelli i m’ha dit que sí, però que ja feia molts anys que vivia a Gènova.

Nàpols, quants de records, la conec com el palmell de la meva mà. I Sicília, on vaig conèixer l’Annalisa, i on vaig viure la nit més bella de la meva vida. Que se n’haurà fet d’ella. Fa tant de temps, que a vegades penso si ho he somiat i si aquella nit amb l’Annalisa és fruit de la meva imaginació.

No! No ha estat cap somni.

Era l’any 1984.

Tot va passar en un hotel al nord de Palerm, on havíem estat convidades al casament d’en Giorgio i la Valentina. L’Annalisa i jo no ens coneixíem de res i ens va presentar un amic comú, en Paolo Branduardi.

No feia ni una setmana que m’havien donat vacances a la feina.

L’Annalisa em va preguntar si jo era francesa.

-Ho dius per què em dic Xantal? Sóc barcelonina i fa tres anys que visc a Nàpols; treballo de recepcionista en un hotel.

.

.

L’Annalisa em va dir que era arquitecta i de Milà i que feia quatre anys que vivia a Palerm i que se sentia ja mig siciliana.

Us estalviaré els detalls del banquet de noces i passaré directament a la ballaruga i el que va passar després.

A la sala de ball hi feia una mica de calor i en acabat de ballar, l’Annalisa i jo vam sortir al jardí de l’hotel. Recordo que hi havia una piscina rodona i unes escales, per on s’accedia a una petita platja, que en aquelles hores de la nit, estava deserta.

Havíem begut molt i estàvem ben alegroies.

La nit era fresca i estelada.

L’Annalisa i jo ens vam ficar al mar fins a gairebé els genolls i vam començar a esquitxar-nos. Érem a principis de juny i l’aigua estava freda.

-Ei, això no s’hi val! Mira com m’has deixat els cabells, Xantal, ben xops… A què no m’agafes!

-A què sí!

-A què no!… Ei, això no s’hi val! Ets més alta que jo i les teves cames són més llargues que les meves.

-Però tu ets més prima i més àgil que jo i més fràgil, sembles de vidre, Annalisa…

.

.

I allò que es va iniciar com un joc innocent, va esdevenir la nit més bella i màgica que recordo. L’embruix de la lluna començava a produir els seus efectes.

-Semblem unes xiquetes i ja m’he cansat de jugar! Vull gaudir de la nit i contemplar la lluna i els estels, s’està tan bé aquí, hi ha una pau. No sents la remor de les onades? Per cert, de qui va ser la idea de posar-te un nom francès? Ho trobo ben bonic. I el meu, t’agrada?

-Sona bé, és molt bonic també… Això de Xantal va ser idea de la meva mare, el meu pare em volia posar Maria Encarnació, com una germana seva que va morir de tifus… I sí que la sento, la remor de les onades. Ets una dona molt sensible, Annalisa, i una romàntica. Segur que ets de les que li agraden, en nits com aquestes, fer l’amor en una platja com aquesta i amb un cel ben estelat. No t’han dit mai que ets molt guapa?

Xantal, que estàs fent? Has perdut l’oremus? Estàs seduint una dona i a tu t’agraden els homes.

-Tu també ho ets, Xantal…

L’Annalisa i jo érem en aquella platja del nord de Palerm, boca amunt, i filosofant. I mirant el cel.

-Ho hauríem de fer més sovint, això de mirar els estels, una cura d’humilitat pels nostres egos. Els humans ens pensem que som el centre de l’univers, els reis del mambo… Sí, sí, no riguis, Annalisa, que parlo seriosament… Casum dena! Ara se m’ha ficat una brossa a l’ull esquerre…

L’Annalisa va bufar amb delicadesa i li vaig agrair. Li vaig besar als llavis, que tenien gust de maduixa.

.

.

-Ho sento, perdona, no volia… Ara que estàvem tan bé, vaig jo i esgarrio la nit…

-Només ha estat un petó, Xantal, el volcà que duus a dins teu estava en plena erupció i ha esclatat, són coses que passen… L’embruix de la lluna… Beses molt bé…

I em va besar als llavis.

-M’agradaria fer l’amor amb tu, Xantal.

-I jo amb tu, Annalisa…

-Doncs deixa’t anar…

Ens vam mirar l’una a l’altra i ens vam emmirallar, ella en els meus ulls i jo en els seus ulls de gata.

-No t’han dit mai que tens uns ulls preciosos, Xantal?

-Això diuen…

L’Annalisa es va treure una part del seu vestit i es va quedar nua de cintura en amunt i jo vaig quedar extasiada contemplant el seu cos.

-Sóc tota teva, Xantal, tota teva, el meu cos, els meus pits, les meves cames, tot és teu, teu… I que no et quedi ni un recó del meu cos per a explorar…

Estava fent l’amor amb una altra dona i sentia un plaer, com no l’havia sentit mai amb cap home.

-La nit és nostra. I el mar i la lluna i els estels… Te n’adones, Annalisa? T’estimo, t’estimo… No vull que surti el sol i ens esgarriï la nit, no vull, no vull…

Entre abraçades i besos i entre besos i abraçades, l’Annalisa i jo vam perdre la noció del temps.

-Saps que em vindria ara de gust, Xantal? Nedar fins a la boia groga. T’animes?

-M’animo…

He estat sempre una bona nedadora, jo, i vaig ser la primera a arribar a la boia, que era més lluny del que em pensava…

L’Annalisa va protestar.

-No hi ha dret, Xantal, sempre em guanyes. Hi ha alguna cosa que faci millor que tu?

-Sí, l’amor!… Em sento però, una mica rara… No ho havia fet mai amb una dona…

-Tens parella, Xantal?

-Vaig viure uns mesos amb l’Àngelo. No semblava pas napolità, era tan poc apassionat, en canvi jo, ja ho has vist, sóc un volcà… I tu vius amb algú?

-Amb en Salvo, el meu amor, que té sis anys. Sóc mare soltera… I amb el Gino…

-El Gino?

.

.

-El gat del meu fill… A mi m’agraden més els gossos, però com el Gino ens el van regalar! T’explico. Un company de feina, va un dia i em diu: “Lisa, m’he comprat un petit veler, i la meva dona i jo ens n’anem a fer la volta al món, però tenim un petit problema. Què fem amb el gat? No ens el podem dur. Hem pensat que al teu xiquet li faria gràcia tenir un company de jocs…”. D’això, Xantal: què tal si sortim de l’aigua? Tinc una mica de fred, i mira com tinc els dits, arrugats com una pansa…

Vam sortir de l’aigua, estàvem nues i ens vam vestir. Estàvem molt cansades i ens vam estirar sobre la sorra, de cara al cel, i amb els nostres pensaments.

-Penses en ell?

-Sí! Ja deu ser al llit. És en bones mans, amb la meva mare, que aquests dies és amb nosaltres… I tu, Xantal, en qui penses?

-En tu… En mi… En aquesta nit irrepetible… En l’embruix de la lluna… I en què t’estimo, Annalisa… En tot això penso… Em sents Annalisa, em sents?…

No em vaig adonar que s’havia quedat adormida.

No recordo quina hora era. La nit era fresca i estelada i se sentia la remor de les onades i la suau respiració de l’Annalisa.

Vam dormir tota la nit en aquella platja del nord de Palerm i ningú ens va trobar a faltar.

Ens vam llevar a trenc d’alba.

-Una nit moguda, eh? –ens va dir en Paolo-. Feu una fila, noies! Au, Xantal, que d’aquí menys d’una hora has de ser a l’aeroport…

El sol s’enlairava tímidament i el mar estava en calma.

Tot va anar tan de pressa, que no em vaig poder acomiadar de l’Annalisa.

-No ens podem entretenir, Xantal… Aquesta nit o demà dilluns o quan et vagi bé, li fas una trucada i llestos… –em va dir en Paolo.

La vaig trucar el dilluns abans d’anar a sopar. Vaig marcar el seu número i vaig respirar a fons. En sentir la seva veu però, vaig penjar. Sabrà que he estat jo… Ets una estúpida, Xantal, ara sí que l’has ben esgarriat!, em vaig dir a mi mateixa…

.

.

La primera nit se’m va fer eterna… I la segona, i la tercera, i la quarta, i la cinquena ja no, perquè ja vaig dormir amb la meva germana gran, a la seva casa de Valldoreix, on vaig passar les meves vacances d’estiu…

-El que sents per aquesta noia, Xantal –em va dir la Núria-, vols dir que és amor i no una passió fora de mida?

Tenia jo vint-i-vuit anys i ara en tinc seixanta, i el camí ja fa baixada. He plantat un arbre, he tingut una filla –sóc mare soltera- i no he escrit cap llibre. A Nàpols vaig conèixer l’Alice, una dona canadenca, quinze anys més gran que jo, i vam anar a viure amb ella a Toronto. Ara és a la Xina de viatge amb el seu fill i la seva jove.

Jo estic sola a casa i recordant, amb nostàlgia, la nit que vaig fer l’amor amb l’Annalisa, mentre escolto “Un fiume amaro”, amb la veu de l’Iva Zanicchi: “È un fiume amaro dentro me, il sangue della mia ferita, ma ancor di più, è amaro il bacio che sulla bocca tua, mi ferisce ancor…”.

Àlex González i Esquerdo | Escriptor

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per