dilluns, 20 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La ciutat de la desesperança

.

.

Ja eren les cinc de la tarda, el cel estava tapat per una capa grisa de núvols que deixaven anar petites gotes de pluja molt molestes. Jo feia deu minuts que havia sortit de treballar i caminava cap a la parada de bus per anar a casa. Em trobava a Cannon Street quan, davant meu, vaig veure que, com cada dia, hi havia una gran massa de persones caminant de la qual jo mateixa formava part. Jo no era pas especial, res no em feia especial ni a mi ni a ningú, era igual quina vida haguéssim tingut, o quin treball o quin càrrec tinguéssim perquè, al cap i a la fi, tots fèiem el mateix, com formigues que viuen només per al formiguer: treballàvem, menjàvem i dormíem.

Que avorrit.

.

.

En aquell moment em sentia sempre petita, sense importància, prescindible com tots els altres. Qui érem? Ningú. Tan sols persones que fan moure una gran roda, i, si alguna cau, és reemplaçada per una altra. Ja podies ser rentaplats, o director d’una gran empresa, que sempre hi hauria algú que et reemplacés.

Aquella imatge em posava trista. M’adonava que res no ens feia dignes d’atenció. Què fèiem tots? Despertar-nos, anar a treballar, potser per la tarda anar a prendre quelcom o tan sols anar a casa a veure la televisió o potser llegir, i finalment dormir per esperar un altre dia exactament igual. Semblava que vivíem en una rutina eterna, com si ens haguessin programat. Crèiem que la informació que ens donaven -a la feina, a la televisió, a internet o sobre nosaltres- ens feia sortir de tant en tant de la rutina i ens donava una mica de distracció en aquesta vida tan mediocre que portàvem, però en realitat no era res mes que una peça d’aquest joc tan macabre. I era, a més, un dels elements més essencials: el que ens domesticava al mateix temps que ens feia creure que érem lliures.

.

.

Tenia la sensació de formar part de tota una enganyifa, en virtut de la qual m’havien fet creure que hi havia oportunitats de créixer. I potser era cert, però de quina manera? En realitat només es tractava de créixer econòmicament. I quina importància tenia això, si no podies fer el que havies vingut a buscar, quelcom que tingués sentit per a tu, una cosa per a la qual el teu Jo més profund hauria estat disposat a moure cel i terra? De fet, potser en algun moment ho havia intentat, però ara la veritat era més crua, més fàcil i amb una força inapel·lable: tot es reduïa a una única i patètica meta, la supervivència.

.

.

Quantes persones vingudes de totes les parts del món hi havia en aquesta ciutat suposadament cosmopolita que malgastaven la seva vida, que treballaven en feines duríssimes, que deixaven enrere tots els somnis, tota una vida que hauria pogut ser i no era… Quantes persones renunciàvem així a les nostres vides? Quantes havíem caigut a la trampa de creure que com més treball i més diners, més especials seríem? Quantes?

Ja estava arribant a Monument. Seguia formant part d’aquesta massa i no hi havia manera d’escapar-me’n. Només una pregunta em rondava aleshores pel cap: quants som els que hem vingut en aquest país i ens sentim així?

.

.

La resposta era clara, només calia mirar al meu voltant i escoltar. Milers de llengües xocaven i s’ensopegaven les unes amb les altres. Que trist em semblava tot, que vulgar la nostra existència, que gris aquest món.

Ja havia arribat a la parada de bus, i el 40 arribava també puntualment direcció Dulwich Library per recollir totes aquelles persones que, en acabar un dia dur de treball a la City, anàvem cap a casa amb les nostres pobres ànimes cansades de lluitar. Com sempre, em vaig asseure al davant, per poder xafardejar i veure-ho tot, en busca d’alguna resposta mentre em posava música; i així vaig entrar altra vegada al món: els meus quinze minuts de veure-hi clar es van acabar i vaig recuperar la meva ceguesa eterna com si mai no l’hagués perdut.

Nemo Werther

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per