dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La mentida

.

.

En Ramon s’ha havia casat amb la Isabel aviat farà deu anys. A la vista de tothom eren un matrimoni exemplar, però ell feia cinc anys que tenia una amant, la Rosa, de la que no podia ni volia prescindir. A vegades li semblava que la Isabel sospitava alguna cosa, i això si que no, no volia de cap manera fer-li mal, era una bona dona i l’estimava però el que sentia per la Rosa era molt diferent, aquesta dona voluptuosa i ardent el complementava.

En Ramon està estrany, últimament el trobo nerviós ─rumiava la Isabel mentre planxava la camisa verda del seu home− des de que va voler posar-se el globus gàstric, que no se quina falta li feia, aquesta mania de aprimar-se que li va agafar de sobte, deuen ser els nervis de demà que per fi li treuen el dit jos baló.

─ Bon nit more,─ saluda en Ramon somrient, fent-li una moixaina a la Isabel─ sempre tan enfeinada, perquè no fas planxar a la senyora Dolores, per alguna cosa la tenim.

−Ja saps que les teves camises només les planxo jo reiet ─diu l’ Isabel desendollant la planxa− com van els nervis?

─Una mica nerviós sí que estic, però haurà valgut la pena ara estic fet un modelet ha, ha, ha ─fa broma ell passejant-se davant la seva dona.

.

.

− Sempre has sigut el meu modelet ─somriu l’ Isabel apropant-se al seu home. – El dia dotze del proper mes farà deu anys que ens varem casar em faria molta il·lusió repetir el viatge de noces-.

─Ja en parlarem Isabel tinc que mirar l’agenda, que tenim per sopar more?−respon el Ramon intenta’n canviar de tema, aquest el fa sentir incòmode, per aquelles dates ha programat un cap de setmana amb la Rosa en aquell hotelet de Pals, Ja s’inventarà alguna reunió de treball, perquè la Isabel no sospiti; però ara això de l’aniversari, ja hi contava, havia pensat amb un sopar romàntic a l ‘Isabel sempre li agraden aquests romanços i ara li sortia amb un viatge…

− A quina hora tenim d’estar a la clínica demà? ─pregunta la Isabel dissimulant el disgust a l’anterior resposta d’en Ramon−

─A les vuit ─respon ell─ ens va dir el doctor Cabot que una mitja hora mes o menys tot i que amb la anestèsia potser s’allarga més-.

Aquell vespre l ‘Isabel no va voler insistir amb el viatge, ja parlarien quan tornessin a casa, també ella podria encarregar el viatge i donar-li tot arreglat com a regal d’aniversari, els convenia estar sols i tranquils uns dies. No sabia perquè, però estava convençuda que tots dos ho necessitaven.

.

.

Aquell matí, quan en Ramon va entrar al quiròfan i la va deixar a la saleta, la Isabel estava tranquil·la,  -demà mateix posaré mans a l’obra amb el viatge -; va aclucar els ulls recordant com de preciós va ser el recorregut per les Illes Gregues amb les postes de sol meravelloses i en Ramon al seu costat, tornaria a ser igual, n’estava segura.

Va mirar el rellotge; ja devien estar apunt d’avisar-la feia quasi una hora que en Ramon era a quiròfan, va deixar els pensaments a la cadira i va sortir al passadís buscant algú que la pogués informar, i en aquell moment el doctor Cabot s’apropava en direcció a on era ella.

─Senyora Tarrés hi ha hagut complicacions, acompanyi’m sisplau ─La Isabel, amb el rostre lívid, va seguir el doctor fins un despatx on la varen informar que el globus s’havia adherit a les parets del estomac, i no sabien el perquè. I al tractar de treure’l s’havia emportat un tros de la dita paret. ek seu home estava a intensius i, no la volia enganyar, estava greu. Ho lamentava molt. No, no el podia veure, la tindrien informada en tot moment.

La Isabel va sortir del despatx del doctor Cabot acompanyada d’una infermera que la va conduir a una saleta freda, trista, impersonal, i allà va estar-se com d’esma repetint-se la mateixa pregunta, que no era tot tan fàcil? Mitja hora i al carrer li havien dit, potser una mica més per la anestèsia. Va entrar una infermera, la mateixa que l’ havia acompanyada.

─ Senyora Tarrés si vol pot anar-se’n a casa i descansar; fins demà al matí no el podrà veure, segueix estable dins la gravetat. – Gràcies – va murmurar – em quedaré aquí-.

.

.

Desprès de tres dies d’angoixa, per fi la varen deixar entrar. En aquell moment es va adonar que tenia molt mal aspecte i es va penedir de no haver anat a casa. Era igual, es va deixar posar la bata i cobrir el cabell, i va entrar amb el cor encongit, que se li va encongir més en veure el Ramon ple de tubs, els ulls enfonsats i un dèbil somriure. La Isabel li va agafar la mà, ell va dir alguna cosa i ella si va acostar per que no s’hagués d’esforçar gaire i quasi a cau d’orella el seu Ramon li va dir.

─ Perdona’m Isabel. T’he estat enganyant durant cinc anys, t’estimo molt, però he tingut una amant. Necessito que ho sàpigues i em perdonis, sé que m’estic morint i no vull marxar amb aquest remordiment, perdona’m sisplau-.

.

.

La Isabel es va incorporar, va mirar al seu home, que li suplicava perdó i amb les llàgrimes que li impedien veure-li el rostre, li va dir mastegant les paraules; – com pots ser tan egoista? – I va sortir d’aquella habitació que havia estat tres dies esperant per entrar-hi. Se’n va anar a casa seva i va trigar una setmana a tornar a l’hospital. No pensava tornar-hi, que hi anés aquella, no volia pensar, li feia massa mal. Aquell matí la varen telefonar per dir-li que el senyor Tarrés havia estat traslladat a planta i que volia parlar amb ella.

La Isabel caminava pel passadís sense saber quina cara havia de fer davant d’en Ramon. Quan arribava a la porta numero 206 en sortia una pèl-roja amb un mocador a les mans eixugant-se les llàgrimes. Sense que ningú li ho dies va saber qui era, va alentir el pas per poder entendre millor que li donava aquella dona que no li donés ella.

Quan va entrar a l’habitació, en Ramon, amb cara de no saber que dir, va fer un somriure tímid.

─ Era ella? ─Va preguntar la Isabel─

.

.

─Si, era la Rosa. Tot s’ha acabat entre nosaltres; només desitjo que em perdonis i que tot torni a ser com abans. Farem el nostre viatge, anirem on vulguis però, sisplau, perdona’m. No podria viure sense tu.

La Isabel li va agafar la mà. –  Ara t’has de posar bé, ja parlarem quan tornis a casa -.

Avui, tres anys després, el Ramon i la Isabel estan junts, aparentment bé. Ella continua planxant-li les camises entre visita i visita al psicòleg.

Carme Ribas

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per