dimecres, 22 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La sonrisa del estroncio’, de Judit Bosch

Portada del llibre

Portada del llibre

Si fa unes setmanes hagués volgut escriure aquesta ressenya hauria començat dient: Bukowski segueix viu gràcies a les mans de Judith Bosch. Però avui, que fa un dies vaig ensopegar amb un llibre homenatge a John Fante i vaig descobrir que un dels grans – utilitzem vocabulari actual – “influencers” de l’autor nord-americà va ser Fante, he de canviar-ho. Encara que sóc fidel defensor de l’absència d’originalitat – en el seu sentit més pur – a la literatura, de que tot és intertextualitat, ho diré: John Fante segueix viu gràcies a les mans de Judith Bosch.

S’escolta i es llegeix que la generació actual mai arribarà al punt d’humor negre que aconseguiren els autors supervivents de guerres, de catàstrofes mundials; el s que transitaren sobre tot el segle XX en el seu conjunt. Diuen això perquè només pot mofar-se d’alguna cosa aquell que ha conegut la pols, ha sabut sortir i ha aconseguit descriure-ho des d’una perspectiva diferent a la llàgrima. Els que diuen això creuen que la guerra ha acabat, i crec també que viuen apartats del món. La guerra mai acaba – només hem de mirar-nos per dins – i encara menys per a ments hipersensibles que busquen reflectir les pors i les ràbies amb el món des de la part còmica, que sempre hi és encara que poques vegades volem veure des d’ella. Això ho vaig poder llegir fa pocs mesos al compendi d’aforismes ‘Nein’ d’Eric Jarosinski i que va publicar Anagrama però també a ‘La sonrisa del estroncio’, de Judith Bosch i publicat per ella mateixa. D’això parlo avui.

Començant per una mena d’Isop frustrat del segle XXI, Bosch ens submergeix en microhistòries d’animals que representen les tares de la societat i que reflecteixen allò que no va bé i que seguim deixant que funcioni. Perquè a ‘La sonrisa del estroncio’ hi ha cops per tot i per a tots, que m’ha recordat molt a tot el que escriu Luis Goytisolo o a tot el que veia Leopoldo María Panero. S’ha d’agafar aquest llibre quan un es creu perfecte, immillorable, per deixar despentinar-se, ser tornat al pou, seguir mirant cap a una llum que a mida que t’apropes més sembla de neó.

A ‘La sonrisa del estroncio’ es juga amb tot, però especialment amb l’ésser humà i la seva corrupció – encara que aquesta paraula estigui ja molt gastada –. Es juga amb això però també amb temes que per a molts són tabú: la mort, les pors, l’amor, el suïcidi. Una de les conclusions que et deixen aquestes petites històries, que es van engrandint com les nostres pors a mida que es van passant les pàgines per acabar amb dos relats ja de certa extensió, és que tot en aquesta vida és humanitzable i, sobre tot, que tot és ironitzable. Realisme social, depilació total o tiroteig a boca de canó. Sigui el que sigui, per jugar a això del viure i no acabar vençut es necessiten més asos com aquest, com ‘La sonrisa del estroncio’.

Ah, i un avís, no et sentis culpable perquè se t’escapi el riure. Quan ho llegeixis, m’entendràs.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per