dimarts, 17 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

La unglada

.

.

La poma tenia la marca d’una unglada. Havies arribat a casa mort, cansat d’anar amb el cotxe per aquelles pistes de muntanya, pedregoses i plenes de sots; esllomat pel pes que havies carregat sobre les espatlles; tremolós i esgotat per l’angoixa i els nervis passats. Et vas deixar caure a la butaca i vas tancar els ulls. Impossible relaxar-te. Totes les imatges d’aquella tarda s’atropellaven les unes amb les altres, rodant vertiginosament pel teu cervell.

Vas obrir els ulls i la vas veure. Quasi amagada sota el sofà. La poma que ella havia tret de la seva bossa però que no va arribar a mossegar. La poma amb la qual havia estat jugant sobre la taula durant aquella maleïda discussió. Se la passava d’una mà a l’altra, l’ensumava, intentava fer-la rodar, com si fos una baldufa, agafant-la pel capoll… No era una poma ben regular. Tenia un costat més carnós que l’altre. Potser per això li costava de fer-la giravoltar. Era verda, una mica més pàl·lida pel costat més voluminós. Tenia, prop del capoll, uns puntets com puntes d’agulla que més avall es convertien en unes petites taques marró que s’anaven fent grosses i s’anaven ajuntant les unes a les altres fins a formar una sola taca a la part de sota, la que mirava a terra quan la poma encara penjava de l’arbre. Era brillant. Mentre ella hi jugava, per moments semblava que tenia a les mans una bola de marbre verd clapejat.

.

.

Et vas aixecar i la vas anar a collir. La poma tenia la marca d’una unglada. En quin moment la devia haver unglat, la poma? Quan et vas aixecar d’una revolada i te’n vas anar a l’habitació? Quan vas tornar i et vas aturar a la porta del menjador, a la seva esquena, observant-la en silenci mentre ella seguia asseguda, jugant amb la poma sobre la taula? Va ser conscient de la teva mirada? Quan va sentir o pressentir que t’hi acostaves? Quan es va estremir amb una esgarrifança en notar les teves mans fredes al voltant del coll? Sí, degué ser llavors que, descontrolats els seus moviments, va unglar la poma i la va deixar caure al terra. Et vas posar a plorar. Al cap d’una estona, una mica asserenat, vas ser tu que et vas posar a jugar amb la poma.

Aquella unglada! Aquella petita cella tan ben dibuixada sobre el verd pàl·lid! Podies endevinar perfectament quina de les seves ungles havia fet aquella marca. I veies l’ungla. I el dit. I la mà sencera. I t’hauria agradat poder-la acariciar, fer-li petons, estrènyer-la contra el teu cos.

.

.

Amb una mossegada et vas posar a la boca un bon tros de la poma, un tros amb la marca de la unglada. Era com si tinguessis el seu dit a la boca. I la mà. I el braç. I tota ella. Excitat, embogit, vas seguir mossegant, xuclant, mastegant la poma fins que te’n va quedar als dits només el cor. Altra vegada et vas posar a plorar.

De cop, una cremor a l’estómac et va pujar com una flamarada fins a la gola i vas sentir com si tota la sang del cos se t’hagués d’escapar pels ulls, per la boca, per les orelles. Llavors te’n vas adonar. Estúpid! Que no ho sabies que ella sempre havia de tenir l’última paraula? Una gran arcada et va sacsejar tot el cos, i el cor de la poma va caure sobre l’estora del menjador. Darrere seu, hi vas caure tu.

Dolors Masferrer

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per