dissabte, 25 de març de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Mercè Roura: ‘L’autoconeixement és una tasca molt complicada però apassionant’

La periodista i escriptora Mercè Roura

La periodista i escriptora Mercè Roura

La periodista i escriptora calellenca Mercè Roura acaba de publicar el seu segon llibre, ‘Cosas que debí decirte hace 100 años‘ (Zumaque, 2016). En aquesta ocasió, Roura ens parla sobre l’autoconeixement, l’acceptació i sobre la necessitat de renunciar a algunes coses per poder viure com desitgem.

Per què les persones solen callar sentiments que possiblement haurien d’aflorar?
Perquè sovint tenim por i ens deixem portar per aquesta por. Estar espantat és experimentar una emoció bàsica i necessària. El problema sorgeix quan ho estàs sempre i aquesta emoció et domina i no et deixa ser tu mateix. Quan vius espantat, el teu cap està en modus supervivència i fa que sempre estiguis a la defensiva, preparat per atacar i pensar en el pitjor dels escenaris… I dir què pensem i sentim ens fa por. I no em refereixo a dir-ho a les altres persones, que pot ser o no convenient dependent de la persona i el moment, amb qui no podem defugir de parlar del que ens angoixa és amb nosaltres mateixos… Les coses que no ens diem a nosaltres ens separen de la nostra capacitat d’acceptar-nos i estimar-nos tal com som… Si veig que a algú li va bé i sento enveja, m’ ho de reconèixer, no passa res, sóc humà i si ho puc admetre, ho podré superar i un dia me n’alegraré i això m’ajudarà a sentir-me en pau.

Portada del llibre

Portada del llibre

Què es millora quan es verbalitzen aquests sentiments?
El primer pas per canviar allò que nos en fa sentir bé i reconèixer i admetre. Si li poses un nom al teu dolor, et permets buscar solucions… Quantes vegades t’ has sentit trist o cansat i penses la raó i no la trobes? Acabes pensant que és perquè fa fred o molta calor o és a punt de ploure… No podem estar a expenses del mal temps, quan ens sentim malament sempre hem de mirar cap a dins… Si ets capaç de mirar dins teu i dir que estàs trist perquè la teva vida no és com somies, has fet el primer pas per trobar solucions perquè li has posat nom al teu dolor. I el mateix passa amb les persones amb qui ens relacionem. Hem de ser capaços de dir què sentim…

Aquesta comunicació, però, va en dues direccions.
No es pot forçar res. De vegades ens trobem discutint amb persones que ja sabem que no cediran. Si vols parlar amb l’altre i trobar solucions has d’estar disposat a posar-te al seu lloc i cedir. No vol dir això que no puguis tenir raó, potser fins i tot la teniu tots dos, però si no pots veure la vida des de la seva perspectiva, no hi ha massa a fer…

Sovint tot el que els molesta en els altres és present en nosaltres. És una mena d’efecte mirall, una oportunitat per créixer. Si et sincer amb tu mateix i ets capaç d’entendre què et genera aquella persona i per què, pots aprendre molt. Sovint les persones amb qui ens creuem venen a nosaltres per portar-nos una lliçó i a l’ inrevés. Hem de comprendre per què ens fan nosa, per què ens fan mal i explorar dins nostre… I després decidir si formen part de la nostra vida o no.

Com es pot treballar l’autoconeixement?
És una tasca molt complicada però apassionant. Hi ha moltes maneres. És com una feina, cada dia, poc a poc, sense desesperar-se. El més important és adonar-se que hi ha coses que vols millorar i que per fer-ho t’ has d’acceptar com ets i estimar qui ets. Sovint sembla que et coneixes, fins i tot, quan et parlen del tema sembla absurd, oi? Doncs no ens coneixem tant com sembla. Actuem sempre de la mateixa manera sense saber per què moltes vegades… No has fet mai una cosa sempre igual sense saber per què ho vas començar a fer així? De vegades, senzillament perquè així ho feia la teva mare perquè deia que era millor i perquè li va dir la teva àvia… O potser mai t’ has atrevit a fer alguna cosa perquè estàs convençut que no ho saps fer, que no serveixes… Com ho saps? I tot plegat és perquè un dia quan eres un nen o una nena vas sentir a dir que tu no podries i se’t va quedar arxivat a dins i per a tu aquesta és una veritat inqüestionable. L’autoconeixement és qüestionar-ho tot sense deixar-se frenar per la por a què trobaràs, encara que sigui sòlid, precisament si és sòlid, romandrà en tu… I potser molts ara llegeixen això i pensen, quina ximpleria!! No me penso qüestionar res, quina mandra! La pregunta és “és mandra o és por”? per conèixer-te a tu mateix has de reconèixer les teves pors i enfrontar-te a elles. Si hi ha alguna cosa que t’espanta, el que fa és indicar la direcció cap a on has de treballar en tu.

Sovint, això comporta un gran esforç.
Sí, és una feina d’anys que dura sempre, feixuga i complicada però és molt gratificant quan veus que de sobte, quan superes històries passades, canvien coses a la teva vida que semblaven impossibles… I això passa perquè tu estàs canviant i deixant sortir aquella persona que portes dins, una versió teva que tria i decideix com vol viure. Quan deixes de viure sense el pilot automàtic, passen coses que semblen màgiques…

I, a més, cal assumir riscos…
Viure és assumir riscos. I qui no ho vegi així, no viu. Ser mare és arriscat, física i emocionalment… Néixer és arriscat. Hi ha qui no ho aconsegueix… Els grans canvis a la història de la humanitat s’ han assolit amb riscos. Cal mesurar les forces i sobretot les ganes de viure. Hi ha qui pensa que canviar de feina o deixar-la per treballar per a tu en un moment com l’actual és una bogeria, un risc elevadíssim… I quedar-se sota les ordres d’ un cap que et maltracta? I treballar tantes hores a ritme frenètic sentint-te menyspreat? No afecta a la salut? Potser hi ha algú que pensa que li compensa, segurament, tendim a ser còmodes i si algú ho accepta, és la seva decisió. Cada situació és diferent i cada persona és un món. Hi ha qui en aquesta situació pot mentalitzar-se i seguir endavant i hi ha qui ho fet massa temps i veure que és el moment de canviar… Res és bo ni dolent, sempre depèn. El que importa realment és ser fidel a tu mateix, no mentir-te ni trair-te.

També dius que la gent ha de renunciar a coses per poder viure com desitja.
Sí… Sovint a la comoditat. A la seguretat, si més no durant un temps. La incertesa és duríssima. Per això moltes persones trien quedar-se a mitges i viure a mitges per no canviar. Una feina que no ens fa vibrar (potser no els importa això, no tothom té els nostres valors i no són ni millors ni pitjors), una parella que no comparteix els bons moments, una buidor a la vida que el neguiteja… En el fons, ho sabem. Tenim clar que per aconseguir allò que volem cal treball i actitud, canviar la manera de veure les coses i fer coses que habitualment no fem. La pregunta és si estem disposats a assumir el risc de fer que per un temps tot trontolli, ho estem? Potser mai, potser ara no, però d’aquí un temps, quan la buidor sigui insuportable, podrem. Sovint la gent canvia quan ja no té més remei perquè veu que la situació actual l’aboca al precipici…

.

.

Com s’entén que hi hagi tantes persones aïllades en un món tan hiperconnectat?
La soledat només és real si no et sents bé amb tu mateix. Hem d’aprendre a estar sols i sentir-nos bé, perquè si no, correm massa risc d’estar mal acompanyats. Ens aïllem perquè ens avergonyim de nosaltres mateixos, perquè ens fa massa por reconèixer les nostres debilitats i, en canvi, és el primer pas per aprendre’n. No demanem ajuda, ni al germà, ni a l’amic ni al terapeuta. No volem admetre que necessitem perquè ens han ensenyat que demostrar el que sentim ens fa dèbils i és tot el contrari. Cal molta força i serenor per alçar la mà i dir “tinc por, em sento sol, no sé fer això i em cal aprendre’n”. Encara vivim en una societat on pensem que el més fort és el que guanya… I en realitat no és així, no hi ha competició més que amb tu mateix. Guanyes tu si et superes, si et comprens i t’adaptes a les noves situacions, si evoluciones… Hi ha qui té cinc mil seguidors a Twitter i no sap qui és. I hi ha qui els té i sap treure’n el profit per aprendre del que aporten i expliquen.

Creus que s’ha d’anar amb molta cura amb les expressions i paraules que es fan servir?
Les paraules que fem servir ens transformen. Som les paraules que usem per relacionar-nos, les que ens diem a nosaltres mateixos i les que ens van dir quan érem petits. Si durant anys la teva mare t’ ha dit que ets maldestre, ets sents així i has d’aprendre a canviar aquesta concepció de tu mateix. Les paraules van subjectes a les emocions que ens generen i les emociones ens canvien per dins, podem fer que canviem les nostres connexions neuronals o que generem noves neurones per adaptar-nos… Els nostre cervell genera hormones que ens fan sentir tristos, feliços, accelerats, tranquils i això depèn directament de què sentim, el que sentim depèn de què pensem i pensem gràcies a paraules i conceptes. Per això paga la pena invertir en usar bones paraules, canviar el vocabulari… És tan fàcil com dir “estic aprenent a fer” enlloc de “no ho sé fer” o trobar el que és positiu enlloc de només enfocar-se en el que és negatiu o ens falta. Allò en que posem atenció es converteix en la nostra realitat.

Finalment, la clau és trobar un equilibri entre emocions i realitat?
La nostra realitat és el que sentim. Si estem convençuts que no arribarem a la meta, no hi arribem. Si som capaços d’ imaginar i creure que sí, ho farem. Potser no avui però sí demà. El cervell ens prepara per assolir allò que creiem que podem assolir. Si no ens atrevim a provar, mai ho sabrem… Què podem perdre? Passar vergonya? I si passa? I si arribem i ens demostrem que no som qui creiem si no que podem arribar on volem?

Bona reflexió…
Quan mirem és com si féssim una fotografia de la nostra realitat. Un bon exemple, realment, tu ho entendràs… Com a periodista, si vas a una manifestació, pots escollir quina foto publicar. Pots triar el moment en que havia més gent concentrada, el que hi havia menys, el racó on la gent estava més exaltada o el que menys… Un bon professional ha de ser honest amb el que passa i triar sense trair… Ho fem nosaltres amb la nostra realitat? Si durant el dia dues persones t’ han dit que ets genial i una que ets un desastre, què recordes? O si tens una família meravellosa i una feina que et fa sentir bé , per què et focalitzes i et sents desgraciat perquè casa teva no és gran? No és millor provar de canviar-ho i veure tot el que hi ha de bo?

Per què no veus que ets una persona generosa i amable i sempre et queixes que ets una mica tímid? No és millor agrair les teves grans virtuts i després amb aquesta força positiva trobar com vèncer la timidesa… La nostra vida és la imatge que tenim del que pensem que és la vida, del que hem après o ens han explicat quan érem nens que significava viure.

Entrevista: Ramon Texidó | Fotos: Cedides i arxiu D.M.

1 comentari per a “Mercè Roura: ‘L’autoconeixement és una tasca molt complicada però apassionant’”

  1. merce masballestetos ha dit:

    FELICITATS m’agradad mol
    ea mol bo

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per