dijous, 23 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Ni jo ni ell

.

.

L’Àlex estava inquiet, necessitava marxar d’aquelles quatre parets que li feien de casa. Amb un cop de porta ho va tenir clar. Caminaria fins al final del llarg passeig i ben segur que respirar aire nou se li posaria bé.

Final del recorregut i encara aquella necessitat de marxar,  d’escapar i anar… per no anar. Havia triat el penúltim banc de la Rambla, al costat del  plataner  que té una branca torta i arrels pelades. Com adorava aquell espai! Semblava escollit  –diria creat– exclusivament per a ell. Aquell  era el seu banc! Tants pensaments deixats, tantes decisions clares, tants amors obscurs en aquell banc. Assegut . Immòbil. Mirada fixa enllà i enlloc… però lluny. Respirava sense saber-ho.

Gos_alegre_Havia perdut  la noció del temps, però devia fer estona que compartia silencis  perquè ja tenia totes les ungles ben arran. Què necessitava per retrobar la calma? Hauria donat el que fos per tenir una ment clara. Se sentia perdut, sense el control que hauria volgut a la seva vida.

De sobte un gos que lluïa un collar amb tres lletres grosses va passar-li pel davant amb ritme lleuger.  El cap ben dret. Orgullós. La imatge d’aquell gos pletòric i la Rambla amb el sol que es posava entre les fulles, oferien una bucòlica vista de postal. El gos movia la cua cofoi. “Està content”, va pensar l’Àlex. “Aquest és un ésser  satisfet amb la seva vida. Envejosa claredat.  És un gos  lliure i és feliç!”.

De lluny la mestressa va cridar:

—Max! Vine aquí! Si et tornes a escapar, em sentiràs!

Ivona Campeny

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per