dilluns, 23 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Oficis

.

.

Home de molts oficis pobre segur. Això li repetien constantment a casa seva quan ell els deia que volia marxar, que el seu mon no era aquell. El Miquelet somiava amb colors i el seu entorn actual era amb blanc i negre.

Fill d’una família de ferrés, a casa seva tot eren cops de mall, soldadures i foscor però, el que mai es podria acostumar era veure com ferraven un cavall. Això era superior a les seves forces, li semblava que li clavaven els claus a ell . La seva actitud era sovint motiu d’escarni entre els membres de la família, homes fets, endurits per el treball, amb la pell enfosquida de tant treballar a la ferreria. El seu besavi, i besnét de ferres, en Miquel Puig, conegut com (el vell Miquel dels Miquels ferres) estava realment preocupat per l’actitud del noi i sovint li deia:

.

.

─Deixa’t de ximpleries Miquelet, tenint la feina a casa que se t’ha perdut fora d’aquí? No entenc la teva dèria per marxar, ni la teva mania d’embrutir papers i teles amb pintures i formes que no diuen res , si almenys pintessis coses boniques però el que tu fas son gargots, taques de pintura sense cap sentit. Deixat estar de romanços. Mira per ser ferrer tot el que necessites és; una cosa on escalfar el metall, alguna cosa on copejar i alguna amb que colpejar, i això o tens a casa.

─No ho enteneu padrí ─replicava el Miquelet─ a mi el que m’agrada es pintar, cantar, ballar i sobre tot conèixer que hi ha darrera d’aquestes muntanyes, sortir d’aquest poble on tot es fosc i gris. Jo vull conèixer món, ensenyar a tothom les meves pintures, veure el mar i pintar-lo a les meves teles, gaudir del sol, sentir-me lliure, respirar aire net, aquí en aquest taller m’ofego. N’estic tip de donar cops de mall a l’enclusa.

L’avi li responia movent el cap ─aquest vailet ─remugava.

Ni l’avi, ni cap dels seus avantpassats, ni els seus descendents es plantejaren mai sortir de la ferreria, era quelcom que ja es donava per fet, era el negoci familiar però, aquest noi… l’avi no entenia que li passava pel al cap.

Tot i les seves protestes en Miquelet continuava al taller rondinant sense parar però fent el que li manaven per respecta a la saga familiar, fins que va arribar aquell dia.

.

.

El pare tot content li anuncià; vine Miquelet, ara portaran el cavall de l’ Isidre a ferrà i em sembla que ja ha arribat l’hora que siguis tu qui el ferri. En Miquelet va començar a suar, la seva cara passava del roig al blanc, en uns instants es veié clavant un clau a la pota del cavall i del forat ens sortia un raig de sang vermella, calenta, llefiscosa que li omplia la cara i en Miquelet, va caure rodó al terra. Mentre tothom al seu voltant intentava reanimar-lo, en el subconscient del Miquelet es projectaven rajos de colors, una pluja de vermells, verds, blaus, grocs… i a poc a poc va obrir els ulls, es va aixecar del terra greixos i brut i començar a caminar amb la mirada fixà en un punt que només ell podia veure, no sabia cap on anava, només caminava endavant, endavant sense escoltar els que el cridaven, amb la certesa que aquell ventall de colors que el cridava era el seu lloc. Va caminar molts dies, moltes setmanes, molts mesos, fins que aconseguí fondre’s en aquell esclat de colors que l’havia estat cridant tota la seva vida, i que li va fer oblidar per sempre més la foscor de la seva infantesa.

Carme Ribas Gelada

P.D. Els Miquels i Miquelets de la saga encara avui no ho entenen.
P.D. les lletres en cursiva es informació tres de la wiquipedia
Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per