divendres, 24 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Passà volant

.

.

Aquest matí m’he aixecat descansada . Sembla que el son ha estat reparador de debò. Ja ho necessitava… Portava molts dies de nervis després de passar tantes proves. Que si primer les físiques. Sort que feia temps que em preparava! D’una banda, tinc una bona musculatura treballada pels exercicis de pesos que faig a diari i de l’altra, la natació és el meu fort! Sóc capaç de nedar cent metres en un minut i mig. Després que si les proves mnemotècniques, les psicològiques, i semblava que no s’acabava mai. El que em feia autèntic pànic, el que m’havia deixat més d’una nit angoixada fins al punt de tenir somnis estranys, surrealistes, que em despertaven entresuada i amb el coll ben sec, era l’anglès. Suposo que devia ser de tant d’esforçar-me per parlar correctament en els braços de Morfeu. El coneixement dels idiomes, sí, aquest és un dels altres requisits imprescindibles. Sóc conscient que em falta pràctica, l´anglès el tinc congelat com una foto instantània, rovellat com queda un rellotge amb el pas del temps de no fer-lo servir. Malgrat tot, he fet un curs intensiu. Almenys que sigui per una bona causa! Per sort un cop acabada l’entrevista van sortir els llistats per poder iniciar les pràctiques.

.

.

El primer dia, vaig marxar amb temps de casa per no arribar tard i poder començar en condicions òptimes. Ara començava l’acció. Havia arribat el moment d’enfrontar-me a la realitat, de fer allò que desitjava tant després de preparar-me durant mesos llargs i d’haver superat tantes proves. Portava l’uniforme que ens havia proporcionat la companyia, el cabell recollit i la cara maquillada discretament per no semblar un ninot de guinyol. Encara tenia dubtes de si estava realment preparada o no, però la il·lusió podia més que la inseguretat que sentia. El dia va resultar memorable i realment vaig haver de tocar de peus a terra.

.

.

La tripulació fa una reunió abans d’embarcar per repassar tots els procediments, protocols de seguretat, contrasenyes per entrar, tipus de viatgers. Cadascú sabia què havia de fer i com havia d’actuar. I jo era allà a punt de començar, jove i inexperta, la meva primera pràctica de vol real. Ara sí, es compliria aquell objectiu anhelat: podria recórrer el cel des de l’aire com si anés dins d’un ocell. Tenia aquesta idea des de ben petita, quan un any els reis em van portar una nina que era una hostessa. Veuria, per fi, els núvols de cotó, juganers i flonjos, i els creuaria. La visió que oferia la immensitat del cel i l’oceà, les muntanyes com petits grapats de sorra, els pobles amb les cases arrenglerades envoltades de camps i conreus espurnejades de taques verdes. Tot el territori minúscul dividit en petites porcions per conformar la catifa que planava sota els meus peus, igual que un puzle.

.

.

Estava molt nerviosa, però ho intentava dissimular a mesura que donàvem la benvinguda als passatgers. El somriure m’il·luminava la cara i els mots sortien de la boca com bombolles de sabó a mesura que els saludava. Va entrar un senyor baixet, grassó amb dificultats per pujar l’escala. De manera educada però esbufegant pel cansament, va mostrar el número del seient. Al cap d’uns segons, deia que de cap manera podia seure allà. Primer vaig pensar que es tractava del número tretze. Però el número de seient que tenia era el vint-i-set, el del mateix dia que volava, i aquest senyor va dir que era supersticiós i que no podia seure en aquell lloc. L’auxiliar de cabina molt amablement li indicà que de moment havia d’ocupar el seient mentre els passatgers es col·locaven als seus llocs. Calia esperar que l’avió s’omplís del tot i veure si quedava algun seient buit. L’home es va posar neguitós, enrojolat, no parava d’aixecar-se i mirar d’un cantó a l’altre amb moviments compulsius.

.

.

Quan tothom estava assegut i a punt d’enlairar-nos, hi havia polsadors encesos que treien foc. Em va tocar haver d’atendre unes quantes demandes, vaig haver de servir unes begudes a uns viatgers assedegats. El senyor del seient vint-i-set no parava de parlar pel telèfon: vam haver d’amonestar-lo un piló de cops. I ell seguia sense fer-nos cas. Finalment li vam oferir un altra butaca amb la condició que tanqués el mòbil, a la qual cosa va accedir. Al costat del nou lloc, tenia dos nens bessons que no paraven de plorar, estaven malhumorats i els costava agafar el son. La mare dels bessons li va demanar que li aguantés un nen mentre ella alletava l’altre. L’home no va gosar dir que no i l’infant va deixar de plorar de cop. Van tornar a repetir l’operació amb l’altre bessó i també va funcionar. El temps que va estar la mare per alletar-los va ser de vint-i-set minuts.

La resta de temps del vol va transcórrer sense incidències. Tot el passatge estava als núvols. Me’n vaig adonar que no puc estar sempre als núvols, per més que m’agradi volar. Havia passat volant el meu primer dia de vol.

Relat: Rosa Massallé

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per