dilluns, 11 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Els resultats del 26J a Catalunya

.

.

Continuem amb l’anàlisi dels resultats de les eleccions generals del passat 26 de juny però des de l’òptica catalana. Des d’un punt de vista català vol dir que analitzarem els partits que s’han presentat a les demarcacions catalanes amb representació parlamentària el 20 de desembre del 2015.
Per començar, en el gràfic només hi ha una diferència respecte el 20D: A Lleida el PSC perd un diputat en favor del PP. La primera força ha estat novament En Comú Podem amb el 24’51% dels vots i repeteix el 12 diputats del desembre. Amb tot han perdut prop de 82.000 vots respecte el 20D. A l’igual que Podemos a Espanya, les enquestes preveien un millor resultat arribant a obtenir fins a 15 diputats. Segurament l’abstenció i finalment l’ambigüitat durant la campanya amb la proposta d’un hipotètic referèndum pel futur polític de Catalunya haurien estat les dues principals raons d’aquest descens. Cal recordar que hi ha independentistes en el seu electorat. En segona posició es consolida Esquerra Republicana de Catalunya i la primera com a força independentista. Obté el 18’51% dels suports i també repeteix 9 diputats. Destaquem que segurament els republicans han augmentat entorn els 30.000 sufragis recollint part d’aquells cupaires de l’ànima més independentista de la formació antisistema. El Partit dels Socialistes de Catalunya continuen perdent suports en cada elecció. 30.000 vots menys i sense el diputat històric de la demarcació de Lleida a favor del PP quedant-se amb 7 escons i el 16’12% dels vots. A l’àrea metropolitana de Barcelona és confirma el sorpasso per part de ECP deixant per a la història l’anomenat cinturó roig tot i que continua sent la zona on més suports recull. Pel que fa als convergents, Convergència Democràtica de Catalunya han obtingut 8 diputats i el 13’92% dels vots perdent 85.000 sufragis i el lideratge de les demarcacions de Girona i Lleida a favor d’ERC. El Partit Popular Català segueix la mateixa tònica de millora que a la resta de l’estat. Sembla ser que no ha tingut represàlies electorals pel cas Fernández Díaz augmentant gairebé 45.000 vots i guanyant l’escó lleidatà als socialistes obtenint 6 diputats i 13’96% dels vots. I finalment el més malmès en nombre de sufragis perduts ha estat el partit de Ciutadans amb 112.000 vots menys, obtenint els mateixos 5 diputats del 20D i el 10’93% de representativitat. C’s a Catalunya i com la resta de l’Estat ha patit aquesta pèrdua de vots segurament en gran part en favor del PP a causa de l’anomenat vot estratègic. I finalment, en relació a la participació, el 20D fou del 68.63% i al 26J del 65.61% que es tradueix en tres punts menys i amb 300.000 vots menys. Les causes podrien ser per la desmobilització de part del votant cupaire, el cansament dels electors després de dos anys de mobilitzacions electorals contínues, una campanya poc vibrant i en certa mesura per la coincidència del cap de setmana del pont de Sant Joan.

El fet més destacable dels resultats al Principat és com i a qui votem els els catalans. A ningú se li escapa que en el conjunt de l’Estat Espanyol el comportament de l’electorat vers les seves preferències polítiques varien en funció del territori. Només cal mirar el mapa del partit més votat de cada província per observar que el comportament electoral català responen a estímuls diferents pels seus electors.

.

.

La prova més significativa de les diferències a l’hora de votar entre catalans i la resta d’espanyols és sens dubte que les dues forces més votades a Espanya al 26J – PP i PSOE – a Catalunya són la cinquena i quarta respectivament en nombre de diputats. La raó principal d’aquesta circumstància és pel debat del procés independentista, encara que no podem extrapolar aquests comicis amb les del 27S pel plebiscit encobert, a les generals, en menor intensitat es prioritza el clivatge nacional vers l’eix tradicional esquerra-dreta. Aquesta conjuntura ha fet evolucionar un sistema de partits molt més competitiu per defensar les diferents posicions davant el debat territorial i de l’autogovern: des de partits que defensant l’Espanya autonomista de l’status quo (PP i Ciutadans), partits de tall federalista (PSC i En Comú Podem) i finalment els partits sobiranistes que aboquen per la independència (ERC i CDC, l’actual Partit Demòcrata Català). Aquest context es produeix a partir de les eleccions generals del 2011 amb la irrupció del procés català que ha volatitzat l’esquema clàssic del vot català en unes generals. Històricament els catalans, des de les primeres eleccions democràtiques del 1977 i les primeres autonòmiques de 1980, havien conjugat el fenomen del vot dual i de l’abstenció diferencial en funció de la contesa electoral. Aquest fet ha permès que el PSC guanyés totes les eleccions generals sobretot de manera inexpugnable a la zona metropolitana de Barcelona col·laborant de manera determinant a un govern central socialista. En canvi, a les eleccions autonòmiques part dels electors socialistes i en menor mesura del PP veien a l’antiga CiU pujolista millor posicionada per defensar els seus interessos des de la Generalitat i això, sumat els abstencionistes per la manca d’un partit d’esquerres netament espanyolista, permetia als convergents apoderar-se de la Generalitat. Així doncs si analitzem els resultats pels dos eixos principals en què es mou el votant català, veiem que l’eix esquerra-dreta guanya amb solvència el bloc progressista (ECP, ERC, PSC) amb 28 diputats 58.8% dels sufragis vers el bloc centre-dreta (CDC, PP, C’s) amb 19 diputats i el 38.21% del vots. Per altra banda, si ho analitzem des de la perspectiva nacional, el pro-sobiranistes (ERC i CDC) només obtenen el 32% del vots i 17 diputats davant els partidaris del no en un hipotètic referèndum a Catalunya (EPC, PP, C’s i PSC) amb 30 diputats i el 68% del suport electorals. Ara bé, cal anar amb compte amb aquest anàlisi ja que, com he dit anteriorment, no és extrapolable unes eleccions estatals amb les catalanes i encara menys amb el debat sobiranista encara molt present a la política catalana.

Per acabar, en el final del darrer article ens preguntaven quina seria la influencia dels partits catalans en la política espanyola. El 26J ens deixa un dibuix de les forces catalanes força equilibrat. Observem que hi ha poca distància entre la primera i l’última força, concretament 14 punts entre ECP i Cs i aquest fet va en detriment del protagonisme dels partits catalans a Madrid. Lluny queden aquelles eleccions generals on el PSC s’emportava amb gran majoria el gat a l’aigua sent decisius per les victòries del PSOE. També queda pel record aquella CiU amb la clau de Moncloa com en el 1996 de l’Aznar del català en la intimitat o l’ERC fent de crossa amb Zapatero al 2004. Aquesta vegada tot apunta que ni ERC ni CDC no donaran suport a cap govern sense la condició d’un referèndum pactat si és que no volen contradir les fites marcades en el full de ruta del procés.

Albert Genís

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per