dijous, 19 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Sílvia Pérez Cruz alça la seva veu de corall contra els desnonaments

Universal Music

Foto: Universal Music

Sílvia Pérez Cruz presenta les cançons de la pel·lícula Cerca de tu casa (Bausan Films) en un disc que és, de llarg, la seva confirmació com a lletrista, compositora, arranjadora i productora. L’artista catalana, guanyadora ja d’un Goya el 2013 per Blancanieves de Pablo Berger, assumeix un repte immens amb Domus (Universal Music) i alça la seva veu de corall –dura, profunda, salada, bella i mediterrània- per denunciar el drama col·lectiu dels desnonaments.

Més enllà del toc coral·lí dels seus llavis i del rosat de les seves galtes que dediqués el poeta Verdaguer a la seva heroïna major dos segles enrere, Sílvia Pérez Cruz protagonitza una pel·lícula i signa un relat musical que apunta –pels seus més de sis-cents micro-mecenes entre els quals es troba qui això signa- a material digne de més Goyas i algun que un altre Oscar si s’escau.

¿Com denuncia aquest disc la tragèdia dels desnonaments i com es converteix la música en altaveu de crítica i anhel d’esperança també? Per al director del film, Eduard Cortés (¡Atraco!, The Pelayos, Ingrid i de Merlí a TV3), convertir en un musical la dramàtica història de milers de famílies hipotecades és “una manera de donar-li una mirada nova, més emocional, més imprevisible”.

Sílvia Pérez Cruz ha confessat el vertigen i el risc que assumeix amb aquest disc. Afirma haver-hi deixat tota l’anima, la mateixa ànima que ha declarat que a “un li arrenquen quan li arrabassen la seva casa”.

Domus conté cançons que funcionen com a obres independents alhora que conjuminen un relat actual i esquinçador que s’inicia el 2007 amb milers de famílies desnonades. Però també deixa el llegat de l’esperança i la il·lusió. És el combat dels qui lluiten quan no els queda res, tan sols la dignitat. La pel·lícula, com la banda sonora, fuig del maniqueisme i del to pamfletari. El productor Loris Omedes –tres premis Goya i candidatura als Oscar per Balseros el 2003- destaca el compromís social del projecte per “donar veu a qui no la té i oferir una mirada particular de la realitat sense oblidar, per descomptat, la raó fonamental de ser del cinema: entretenir”.

Gravat a Barcelona i a Sant Joan Despí i masteritzat a Boston (Estats Units), l’àlbum conté vocació, talent i ambició suficient per convertir-se en una bomba artística que es concentra en onze temes:

No hay tanto pan.- Cinc minuts i vuit segons de declaració d’intencions i crítica amb el contrabaix de Miguel Ángel Be i les guitarres –acústica i elèctrica- de Sílvia Pérez Cruz. La veu sola de l’artista, suau en la forma, contundent en la denúncia, obre aquest tema central. Lletra lapidària i popular, eslògans de la lluita antidesnonaments convertits en trama artística a la manera del folk contestatari dels 60 als Estats Units. Homenatge a Chico Sánchez Ferlosio: “Hay un gallo que llora y que grita”; cant a la solidaritat “Esta culpa no es tuya ni mía”; denúncia del cinisme d’un sistema fallit: “discursos, periódicos, banqueros y trileros, canciones, manos y pistolas, bolsos, confeti, cruceros y puteros”; per culminar amb la bufetada dramàtica a l’uníson d’un cor obert, afilat i vergonyant: “Es indecente, gente sin casa; casa sin gente”.

Smile and run.– Primera de les tres peces en anglès de l’àlbum. S’obre amb una frase fosca, lúgubre, que apunta al pitjor de la tragèdia quan la protagonista perd tota esperança: “Mi alma ya no está en tus oraciones”. L’arpa de Tiziana Tagliani tradueix l’ambient d’abandonament, malson i lamentació. La tornada tendra “smile and smile, run and run” amb els violins de Carlos Monfort i Elena Rei resol un tema que a la pel·lícula conté una coreografia onírica de la ballarina Sol Picó.

Todo hombre.- Els actors Lluís Homar, Pepo Blasco, Oriol Vila, Iván Benet, Iván Messegué i Manuel Morón canten junts aquesta cançó de l’elenc masculí de la pel·lícula. Destaca la trompeta de Félix Rossy al·ludint a un ambient nocturn i plujós. El tema mostra el sentiment col·lectiu de decepció vital que amaga la humiliació dels desnonaments. Cadascú intenta sobreviure com pot, malgrat les seves pròpies contradiccions. “Todo hombre que echa a otro hombre es un hijo que echa a otro hijo”. La cançó té la seva contrapart en el relat femení de “Verde”.

My dog.- Sílvia Pérez Cruz toca la guitarra espanyola. Cedeix la veu brillant i entonada a un text en anglès per a una cançó aparentment senzilla i innocent, romanticona i lírica però que suggereix una llàgrima galta avall. Resumeix l’anhel en el qual es va basar l’estafa de l’especulació immobiliària destrossant la confiança social. Aquell somni recorrent de tothom per explicar que era fàcil accedir al paradís burgès amb una família, un gos i una casa. Però al final, la decepció majúscula: “I’m my dog with no home”.

Cerca de tu casa.- L’únic tema instrumental de l’obra amb Sílvia Pérez Cruz al piano i fent veus sobre una harmonia circular i obstinada. Els acords segueixen una modulació i uns enllaços sonors suaus.

Ai, ai, ai.– Carla Motis al banjo i a l´’ukelele amb la percussió d’Aleix Tobías acompanyen aquesta peça alegre i d’esbarjo. Picades de mans i festa infantil amb les veus d’un cor de nens i nenes a qui la pel·lícula mostra també com a víctimes de la crisi sobrevinguda quan es trenca l’estabilitat familiar. Al final de la peça, entre el riure infantil i la xerinola, el saxo de Sílvia Pérez Cruz com a fons un pèl més amarg.

De frente.– “Hoy estás pensando que tal vez no exista la manera de sobrevivir tranquila” li canta Sílvia Pérez Cruz a la lluna somiant en volar lluny per escapar de totes les penes. El tema més punyent i rodó remarcat per la viola d’Anna Aldomà i els violins de Carlos Monfort i Elena Rei. Amb aquesta peça s’obre el tràiler del film . És l’aparador de les dissorts de la protagonista tocada i enfonsada en la seva dignitat buscant sortir del túnel segons canta “no por ya saber dónde dormir sino por aprender a aguantar y aguantarme”.

Cuota da lua.- Lletra en portuguès, debilitat de l’autora, i ambient de lambada amb l’acordió de Javier Pujol per substituir la peça original inassequible per culpa dels royalties sol·licitats al productor per a la seva utilització en aquesta pel·lícula. Sílvia Pérez Cruz, “Eu ja cantei en ingleis, ja amei a um portugueis ate a lua e a Lula tambein”, aporta tota la seva faceta com a instrumentista tocant de nou el saxo, les guitarres i el baix. La cançó trenca l’ambient opressiu de l’àlbum i remet al màxim moment d’alegria d’una història que malgrat tot advoca per l’optimisme col·lectiu.

Verde.- Fantàstica, positiva, poètica, surrealista en imatges i desbordant radiografia dels sentiments de l’elenc femení de la pel·lícula amb una inspirada Sílvia Pérez Cruz acompanyada per Lola Cruz i Gloria Cruz –la seva mare en la vida real i compositora també-. És un tema optimista en la seva malenconia, molt de relat femení a l’estil de Lorca i amb una ambientació de cordes que evoquen el paradís perdut de la joventut. Canten les dones que són la base coral de la narració, les que no renuncien a les seves aspiracions malgrat els pals que reben: “cambio cromo, culpa y pena sin pecado concebida, reina de la morería”. Per si faltés alguna cosa, Sílvia Pérez Cruz obre la peça fent somiar una capseta de música molt evocadora.

Sí se puede.- De nou violins, viola i el contrabaix de Joan Antoni Pich per a una ambientació musical crua que tempera el to pamfletari que requereix la peça al film i del que fugen hàbilment els autors. Alterada amb un megàfon, una veu masculina en lluita clama: “vecinos, acerquémonos todos a ayudar a la Raquel”; “hoy le ha tocado a ella y mañana puede tocar a otro vecino”. L’ambient de mobilització que suggereix la història, recordant els inici del combat ciutadà el 2007, apareix nu en aquest tall. Proclames, eslògans, reivindicacions de les plataformes antidesnonaments són recollits amb sensibilitat i oportunitat: “Este desahucio lo vamos a parar” clama un cor de manifestants mentre l’espectador intueix l’embrió d’una lluita que va passar d’individual a col·lectiva amb expressions ja fetitxe: “sí se puede”.

Duérmete.- Tanca l’àlbum aquesta falsa cançó de bressol amb guitarres acústiques esquinçades, acordió i flautes. Podria ser el cant d’una mare que indueix la seva filla a dormir i a somiar perquè s’evadeixi del drama. I pot ser la veu més inquietant de Pepo Blasco apel·lant a no resignar-se davant tants paranys. Imatges de nou lorquianes amb móns de dos sols, pedres que amaguen els seus peus i peixos que parlen en francès. Expressivitat i plasticitat en el text i en la música. Avís i anestèsia que culmina a manera d’epíleg amb el text de Domus, a l’estil gregorià: “sine domu populus, sine populo domus, turpis est” *.

* “Gent sense casa,
casa sense gent,
és un error”

O el que és el mateix per obra i gràcia de la compositora empordanesa, l’escopinada més contundent i alhora artísticament elegant a la cara d’un sistema que fa aigües i que queda retratat al disc i a la pel·lícula: tots dos, com el corall de Palafrugell, valuós i escàs, captivador i vermell com el vestit de l’artista a la portada de l’àlbum i –com queda ara sí de nou acreditat- com la veu mateixa de Sílvia Pérez Cruz.

I si tot això els sembla exagerat, esperin a veure-la, o millor escoltar-la, a la pantalla gran.

Xavier Grau

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per