dijous, 27 de juliol de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Una feina molt especial

.

.

Em desperto sobresaltat, un calfred em recorre el cos. No aconsegueixo veure res. És de nit. Em pregunto on sóc. Estenc la mà d’un cop: noto un cos fred, m’aixeco d’un salt, avanço ensopegant amb altres cossos gelats. M’atrapa el pànic i començo a córrer però segueixo ensopegant i caient sobre cossos cada vegada més freds o això em sembla. Penso: “Estic tenint un malson perquè totes les nits les passo amb la meva xicota a l’habitació que compartim”. Llavors recordo que ahir vaig acceptar l’única feina que em van oferir després de bastant temps de recerca. Estava reticent, però l’amo de l’empresa em va explicar que era una feina molt segura i que ningú em molestaria; la tècnica i les preferències de cada família les aprendria aviat.

.

.

A la nit, torno a casa atordit, tan cansat que no tinc forces per dutxar-me. Ella ve a dormir al meu costat, m’abraça, però immediatament s’aparta i diu: “Per què fas aquesta olor tan estranya i estàs tan fred?”. Dic: “Deu ser el cansament i l’olor especial que tenen algunes flors amb què preparo els Ikebanes”. Quan em desperto ella dorm al sofà. Comprenc que no puc explicar-li en què consisteix la meva feina nova.

M’emporto el dinar a la feina. Li dic que no sé si tornaré a la nit. Ella sap que a Tòquio no és estrany que els treballadors es quedin a dormir sobre les taules de treball o en llits improvisats si viuen lluny. Però Imito cada dia està més preocupada. I jo, Inuro, em vaig quedant cada vegada més nits a dormir a la feina. El dia que torno a casa vaig directament a la zona d’aigües i em perfumo amb exageració, però ella s’aparta: al llit, em segueix trobant fred i estrany.

.

.

Passen els mesos i un dia ella decideix seguir-me. Camino segur a tres dels carrerons del barri antic, trec les claus i obro la porta d’un temple zen. Com cada dia no hi ha ningú, tot és silenci. Entro en una gran sala, no tanco bé la porta. Ella veu com em col·loco davant d’un mirall: el marc són diferents fotografies. Començo per la foto inferior esquerra: un home d’uns cinquanta anys. Em maquillo lentament i aconsegueixo una gran semblança. Dono un toc de color a les galtes, em faig una foto i, després, a través de tants cossos aconsegueixo trobar-lo. Agafo els pinzells i començo la meva obra d’art. Els vaig parlant a tots amb veu suau com si volgués mantenir la seva atenció.

Torno cap a buscar la foto següent i llavors veig a través del mirall la meva xicota blanca com la cera: ha comprès quin tipus de feina tan especial és la meva.

Relat: Amparo Fernández Carrión

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per