diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Zaz, alleujament de dol a París

Zaz i els músics a l'escenari

Zaz i els músics a l’escenari

Isabelle Geffroy, Zaz, la cantant nascuda en Tours el primer de maig de 1980, ha estat l’última gran estrella a afegir-se a la retirada del dol de la nit de París després d’un any 2015 sagnant que va dur la ciutat de la llum al pou fosc de la desesperació del terrorisme.

La petita fée – la fada- de la cançó francesa, l’Edith Piaf del segle XXI, més per similitud com a estendard que com a semblança artística, ha tornat a la renascuda sala de l’Olympia camí d’una gira immensa que la durà de nou a la capital el mes de novembre. Presenta l’espectacle que recupera el cançoner mític dels grans de la chanson; dues vetllades amb tot el paper venut en una conjuntura d’excepció. Per accedir al recinte, triple barrera de seguretat: registre de bosses i motxilles, escàner electrònic i escorcoll a consciència espectador a espectador: “les hommes à droite, les femmes à gauche, merci!”

Des d’algunes hores abans, l’artèria artística més selecta i cosmopolita de la gran Paname, el boulevard des Capucines, reuneix una audiència entre transversal i altermundista fidel a la petita cantant francesa. Es distribueixen els seguidors per fragments al popular Cafè de l’Olympia de la cantonada, la més brillant Brasserie Capucine amb la seva estrafolària lluminària rosada al primer pis i el més allunyat però més econòmic American Dreams que aprofita l’esclat del seu happy hour per oferir cervesa a uns insòlits dos euros

Façana de l'Olympia anunciant l'espectacle

Façana de l’Olympia anunciant l’espectacle

Al hall del luxós Hotel Scribe algú amb entrades reservades també per a l’Olympia rellegeix la placa que narra una història de 1895; el dia que els germans Lumièrie van presentar en aquest mateix lloc –en aquells dies el Salon Indien del Grand Café- l’invent del seu cinematògraf davant trenta-tres atònits espectadors curiosos. Avui, en el seu lloc, l’elitista bar L’Obscur serveix còctels a base de vodka, violeta, mores, tòfona i caviar a uns insòlits, també, 95 euros la copa.

Zaz i els seus músics comencen l’assaig a l’escenari càlid d’aquest París mític que reuneix en pocs passos l’Opera Garnier, el Café de la Paix, el Grand Hotel Intercontinental, les Galeries Lafayette. Al més econòmic Monop de la Madeleine, obert fins a mitjanit, dos sense-sostre s’arrauleixen ja a la porta del magatzem, es cobreixen amb plàstics i cartrons atrotinats per la humitat. Tan a prop i tan lluny de la glòria dels lluentons de l’espectacle, sota l’entrada del Zara proper es refugia una dona gran amb gest d’experiència i d’intempèrie

Zaz alleuja el dol de París obrint l’espectacle de Laurent Seroussi davant les prop de 1800 ànimes que acudeixen al gran temple del número 28 del boulevar. Un teló translúcid recull la projecció, a major record de les capçaleres del cinema mut. Imatges de la Tour Eiffel, el Paris dels anys 20 i la silueta del barret ja mític de l’inspirador Maurice Chevalier. Curiosament, dos portals més a baix, en el número 24, va residir qui va ser el seu amor durant deu anys; a “Mistinguett -glòria del music-hall- que va residir a l’edifici fins a 1956” explica la placa d’una façana avui en obres.

Projeccions al teló de l'escenari a l'inici del show

Projeccions al teló de l’escenari a l’inici del show

La cantant de veu ronca i ulls vius apareix rere el teló feta un garbuix d’energia. Vesteix jaqué folgat i sabatilles negres contornejades de pedretes brillants. En un segon aixeca l’ànima més xauvinista de la clientela cantant per Chevalier:

Paris serà toujours Paris!
La plus belle ville du monde

I segueix, entre l’explosió d’aplaudiments d’un públic variat –des de criatures de vuit i nou anys que sacsen les seves cabelleres fins a senyors de vuitanta i molts atrets pel tercer disc de Zaz, Paris, produït pel seu gairebé coetani Quincy Jones. I canta la fada a la ciutat encara atemorida:

Malgré l’obscurité profonde
Són éclat ne peut être assombri

Zaz mostra en l’espurna dels seus ulls la joia de tornar a l’Olympia. Confessa els seus primers nervis. Encongeix les espatlles modestament. Somriu amb picardia. Salta entre els seus músics amb la gràcia dels mims de cara blanca i la poca-solta dels emergents. Enllaça sense pausa els temes bàsics de l’àlbum de 2014 que canta a l’alegria de viure a la capital de França: Paris canaille de Léo Ferré, J’aime Paris de Cole Porter o Sous le ciel de Paris d’Edith Piaf, que té versió ben pronunciada al costat Pablo Alborán:

El cielo de París
canta al amanecer
la eterna canción de amor
de esta vieja ciudad

.

.

L’escenari del xou és un feix de llum que retalla la silueta de teulades i golfes típiques de la ciutat. De contrallums i d’ombres que recreen cada peça d’un espectacle dos punt zero. Respectuós i contingut, amb l’elegància precisa, gens ostentós, dedicat a una ciutat que sagna des de gener i novembre de 2015 per uns atemptats que no encerta a comprendre. Mentre, les tertúlies de la tele analitzen l’islamoesquerranisme, expliquen com Hollande cobreix els Camps Elisis de banderes cubanes per rebre Raúl Castro i avancen que l’alcaldessa Anne Hidalgo anuncia l’audàcia de reduir a disset els arrondisements de la capital unint 1er, 2on, 3r, 4rt en una mini-revolució administrativa només apta per als més atrevits. Sense complexos, canta Zaz per Marie-Paule Belle:

Je ne suis pas parisienne
Ça me gêne, ça me gêne

Amb la seva dinàmica manera d’abordar els temes clàssics i les noves composicions de Raphaël o Goldman, Zaz ha batut records des del seu primer treball el 2010. Més de tres milions de discos venuts dels seus dos primers àlbums li han facilitat una gira mundial multitudinària l’èxit de la qual ha plasmat en la pel·lícula Sur la route (Pathé Live), un film que segueix les seves vivències i els seus concerts a través dels cinc continents.

Zaz és avui l’artista dipositària de l’essència del passat artístic de l’escena francesa i la garantia de projecció sense fronteres. Conjumina el coratge per reivindicar la solidaritat i la defensa del medi ambient, el compromís i l’actitud contestatària. La seva major força com a artista i com a activista és creure en la seva energia radiant. Així ha creat Zazimut, un personal projecte per aprofitar la seva fama i donar suport a causes justes, per fomentar una ferma creença: tots som responsables i les nostres accions conformen el món en el qual vivim. Així ho denuncia a Les passants:

“Els seus rostres com a màscares
em fan l’efecte repugnant
que fingir està de moda”

I des de la sala feta mítica per generacions d’estrelles, la millor vocalista del jazz manouche francès que ha conreat a peu de carrer, llegeix un manifest de suport al moviment Parents/Professeurs: Ensemble! Proposa la mobilització popular per sortir de la crisi educativa i del sistema de discriminació del qual pensa el ciutadà senzill que és la llavor de les tragèdies del Charlie Hebdo i de la sala Bataclán. Segons aquest moviment, la comunitat no ha de perdre la confiança en la seva força i en la seva capacitat d’organitzar-se davant d’un Estat insensible. Apel.la a aquell Estat, aquella República de la justícia, la igualtat i la fraternitat que es pretén recordar amb una plaqueta penjada del reixat de Les Tuileries, davant de l’Hotel Meurice. Rera aquesta tanca, en un banc tranquil d’aquest jardí, molts han pogut llegir la reeditada biografia de Luis XIV escrita Max Gallo (XO Éditions) i en la qual l’acadèmic recorda les paraules del Père Charles de la Rue a propòsit del Rei Sol:

“Existeixen els defectes, el sol té les seves taques. Però el sol sempre és el sol”

Foto: Viquipèdia

Foto: Viquipèdia

A les tres hores de l’espectacle gairebé catàrquic, la Pizzeria Firenze, al 24 de la rue de Caumartin, encén els llums del seu local inundat de fotos dedicades de vells artistes que van passejar la seva glòria pel veí l’Olympia. Els joves fans de Zaz deixen el ressò dels seus aplaudiments dins de la sala i s’amunteguen en la porta posterior de la rue Bruno Coquatrix –a major glòria de l’emperador que va crear el teatre!- per aconseguir, tal vegada altres tres hores més tard, un autògraf de la diva alternativa. A l’altra cantonada, al costat dels contenidors, un jove menys afortunat, fill de tercera generació d’emigrants i de pell fosca, demana una moneda. S’anticipa a la desconfiança del clima enrarit disculpant-se para no infondre por:

“Monsieur, je ne sui pas méchant…”

Els espectadors que passen de llarg al seu costat ajusten la mirada llarga. Al final de la rue Royal, prop de la Place Vendôme, en la nit humida d’aquest París contradictori i convuls, intueixen encara el fantasma, tot ell glamour popular, de Christiane Taubira abandonant en bici la seu del ministeri de Justícia.

Uns minuts abans, Zaz, en la seva obstinació per allunyar París de la tristesa, del dolor i de la ràbia, ha cantat per Edith Piaf:

Dans ma rue il i a des ombres qui s’promènent
Et je tremble, et j’ai froid et j’ai peur

Text i fotos: Xavier Grau

Imatges: YouTube | Viquipèdia

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per