diumenge, 22 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

A Sitges es versiona els nens malèfics i es repensen els zombis

A Sitges es versiona els nens malèfics a “The Killing of a Sacred Deer” i es repensen els zombis amb “The cured”

‘The Killing of a Sacred Deer’

El 50è Festival de Sitges mostra com el grec Yorgos Lanthimos torna amb una gran coproducció i protagonisme internacional en un títol ben esquiu, “The Killing of a Sacred Deer”, després de la desencisada faula futurista “Langosta” (2016), una cinta sobre el drama d’una família perfecta assetjada per la presència d’un noi tan enigmàtic com progressivament aterridor. Les presències diabòliques es combinen amb el gènere d’èxit dels zombis i lluny de l’exhauriment de fórmules i esgotament de trames, un film com “The cured” del debutant irlandès David Freyne aposta, des de la modèstia pressupostària, per introduir una certa originalitat.

Presència malèfica

A “The Killing of a Sacred Deer” de Yorgos Lanthimos, un noi, espècie d’ésser demoníac, provoca el caos en la modèlica família d’un cirurgià cardiovascular, Steven Murphy (Collin Farrell – que repeteix amb Lanthimos després de “La langosta”-), casada amb Anna (Nicole Kidman) i amb dos fills. El noi, Martin (Barry Keoghan), és una presència misteriosa des d’un bell principi, presentat com a fill d’un pacient mort de Steven, per culpa d’una negligència mèdica. Steven sembla haver-se convertit en protector o tutor del noi, prestant-li atenció, com una mena d’expiació de la seva culpa. Però en realitat, el noi busca el càstig implacable, que la justícia cega caigui damunt la família, com una plaga bíblica.

.

Un film visualment espectacular, amb un tractament majestuós dels espais, que deixa una geografia de la buidor. Autèntics paisatges domèstics del terror com, per exemple, l’horror i la bogeria que neix a l’hotel Overlook de Kubrick a “El resplendor” (1980). Un treball exquisit amb les grans superfícies, sovint amb gran angular, que deixa els personatges perduts i atrapats en uns espais desmesurats, com sales i passadissos.

Un film carregat de simbolisme en què la venjança del noi, la punició extrema, actua com a metàfora potent del sentiment de culpa que empaita a Steven. I és que dotat de poders paranormals, sembrant l’horror en la família amb un simple gest, el noi arrossega a Steven a un punt sense retorn, un sacrifici final, per deslliurar-se de la maldat i la ira que ha caigut damunt d’ell.

Reinserció social

‘The Cured’

El gènere de zombis o dels infectats que adopten un comportament voraç i devorador envers els seus semblants encomanant-los aquest virus destructor sempre és una presència constant a Sitges. Així ho corroboren títols, empeltats també d’humor negre, que ja s’han exhibit en la Secció Oficial de Sitges com “Mom and Dad” del nord-americà Brian Taylor, amb protagonisme de Nicolas Cage i Selma Blair, en què els pares són víctimes d’atacs de bogeria que els porten a atacar els seus propis fills; o un altre ben explícit sobre el desig de cruspir-se altres humans com “Les affamés” del quebequès Robin Aubert, emblemàtic i característic film de zombis en què un grup d’humans en una zona rural intenta sobreviure a l’epidèmia caníbal.

Freyne no reinventa el gènere de la plaga i els infectats a “The cured” però es sustenta sobre una premissa diferent i poc tractada, la reinserció social dels afectats d’una infecció que ara remet la seva terrible simptomatologia gràcies a una vacuna. El comportament antropòfag s’ha pogut revertir gràcies a una cura i els afectats pel gen zombi retornen a les seves cases després del seu ingrés per intentar reprendre la seva vida al costat de familiars o amics als quals abans havien atacat.

.

Però aquesta operació de rehabilitació xoca amb l’hostilitat i el rebuig de la població, els recels dels propis familiars, que dubten de l’eficàcia del tractament, tal com demostra una mare (Ellen Page) amb nen, que acull al seu cunyat, Senan (Sam Keeley), responsable de la mort del pare de la criatura durant el brot zombi. D’altra banda, els curats recorden les seves atrocitats i es veuen assaltats per la visió dels seus actes terribles, aclaparats per la culpa, però com si tinguessin l’impuls assassí latent, adormit, en una situació que els situa al caire de deixar-se portar de nou per l’olor de la sang, el motor que esperonava la seva agressivitat.

En aquesta situació, la regeneració resulta ben difícil, i els curats, víctimes al seu torn de l’odi social, també s’autoorganitzen per defensar-se. Una situació explosiva que pot eclosionar en qualsevol moment, amb centenars d’infectats encara en cel·les de tractament. “The cured” resulta una bona aproximació al gènere dels zombis, aquí sense rastre d’humor, traspassant els seus límits genèrics, que es pot veure com expressió racial envers els forans o els refugiats. També s’erigeix alhora en una torbadora metàfora de la pròpia violència que va sacsejar Irlanda del Nord, ara en fase de reconciliació entre botxins i víctimes després d’anys de dolor, de mort i sofriment.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per