divendres, 28 de abril de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Al Teatre

.

Clac!

Ups! Sant tornem-hi. No hi ha manera humana ni divina de lliurar-me’n. S’encenen els llums i tot són passes, tremolors i bullici en aquesta majestuosa estança amb l’ambient d’un somni permanent i profund. Pel meu davant passen homes, dones i fins i tot, de tant en tant, nens. Cadascú al seu pas, cadascú al seu estil, cadascú al seu ritme, però gairebé tots amb la mateixa intenció, la de gaudir de l’espectacle. Aquest xivarri és el pitjor, fa que trontolli tota la meva vella estructura. Tot és un gran escàndol, ple de sons, olors i sensacions diverses. Veus primes, greus, altes, baixes, suaus, fortes, totes ben barrejades. El cloc, cloc, cloc de la fusta del terra no para de repicar; passes cap aquí, passes cap allà. L’atmosfera, com sempre, amb una certa luminescència suau. Arreu, ple de colors, formes, siluetes, individus en constant moviment. I l’aroma de sempre, aquest flaire de vell, de baronial, d’il·lusió. Després tot serà silenci i, fins i tot, el petit paper que desemboliqui un caramel per suavitzar una tos irritant, se sentirà i molestarà.

.

Ai! Quin bon cul que té, senyora! Gairebé no li cap, eh? Sí, faci’l moure a veure si s’encongeix. Cap amunt, cap avall, a un costat i a l’altre. Pari ja, senyora, si us plau! Déu meu, i se m’acaba d’asseure (per no dir que s’ha deixat caure)! No boti més, que no cal. Quieteta i ens avindrem, sí? Ara estiri bé aquesta faldilla, que pel que veig no es gaire còmoda, oi? I no en parlem del color, un marró cagarrines de nadó que fa mal als ulls. I amb aquest to de faldilla, que a gust que s’ha quedat combinant-la amb el jersei blau marí. Sí, dona!, l’elegància personificada.

Espera’t, que n’hi ha més. No puc. No puc amb aquestes mitges de purpurina daurada que se’m fiquen pel mig. Que anem de carnestoltes, senyora? I encara no hem acabat: unes sabates de vellut, tigrades, mig negres, mig marrons, molt més primes que els seus peus, amb uns bons talons d’agulla platejats. Que caurà, senyora, que caurà de seguida que s’aixequi! I per rematar-ho…, que maco aquest mocador amb els cercles blau cel i blau marí, vermell carmesí i verd entre militar i ampolla de vi. Va molt maca, senyora! Perfectament conjuntada. Potser es veu espatarrant o divina? Però, pel que a mi es refereix, la meva vista sagna. Saludi, saludi, que no es digui, però no es bellugui tant, dona, que una no és de pedra i es pot trencar.

I així està la cosa. La senyora ja està asseguda. Ara saluda molt amablement el respectable del seu voltant.

– Bona nit, què tal?
– Molt bé, moltes gràcies. I vostè?
– Ai, estupendament, gràcies. Sembla interessant l’espectacle que veurem, no?
– Em fa l’efecte que sí. A veure què…
– Molt de gust, doncs.

.

I amb la veueta de no haver trencat mai un plat va de costat a costat, de davant a darrere, adreçant-se i dient, exactament el mateix, a tothom. Enganxa a la companya del seu costat dret i no la deixa ni acomodar-se. Parla i parla i segueix, alhora, aquest xiuxiueig a l’ambient.

Sembla neguitosa i excitada. Està molt contenta i emocionada. Com si mai no hagués vingut. Potser es la primera vegada que ve i no sap ben bé amb què es trobarà. Potser només està extremadament feliç de trobar-se de nou davant l’acció, i l’entusiasme no li permet comportar-se amb la normalitat que pertoca en aquests casos. I no para, no!

Per fi! Baixa una mica més la intensitat de les làmpades i la visió convida a mirar l’horitzó. Juntament amb la foscor comença a fer-se el silenci.

Calli, calli, que s’apaguen els llums. Això comença!

Relat: Feluca Díaz Cuyás

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per