dimarts, 24 de octubre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El 70è festival de Cannes s’interroga sobre les imatges

‘Hikari’

Després de tres films a competició en la Secció Oficial el dilluns 22, aquest dimarts el festival es pren un temps mort i tan sols ha projectat un film a concurs. Es tracta de la discreta cinta sobre la visió o la seva absència de la japonesa Naomi Kawase, “Hikari”, d’altra banda, una de les comptades dones que té una presència regular en el certamen francès. Tot i aquesta jornada de descans, el certamen francès dedica enguany diverses sessions especials en motiu del seu 70è aniversari.

Si ahir es va exhibir, per exemple, la última pel·lícula del francès André Téchiné, “Nos années folles” en una sessió d’homenatge, avui una d’aquestes sessions, fora de concurs, ha estat dedicada al desaparegut cineasta iranià Abbas Kiarostami, de qui s’ha pogut veure el seu experiment fílmic pòstum, “24 Frames”. I és que, en realitat, tant “Hikari” de Kawase com “24 Frames” de Kiarostami, comparteixen ambdós una mateixa inquietud, que els porta a preguntar-se sobre la concepció de les imatges i de com l’espectador les percep.

Com veiem les imatges

.

Després de “Una pastelería en Tokyo” (2015), seleccionada en la secció “Una certa mirada” de Cannes, Kawase participa ara amb “Hikari” en la Secció Oficial. “Hikari” es centra en la relació que s’estableix entre una audiodescriptora de pel·lícules per a cecs, Misako Okazi (Misaki Ayame), i un reputat fotògraf que està perdent la vista, Nakamori (Masatoshi Nagase). Però el seu pas per la competició ha comportat una certa decepció ja que la cineasta nipona es volca cada vegada més en un cinema més fàcil, més digerible, cada vegada més endolcit, propens tant a la sentimentalitat i que aquí explota les postes de sol d’abast transcendental.

Si bé és cert que, en força moments, Naomi Kawase es preocupa per la recepció de les imatges de part de l’espectador, en aquest cas, aquell que pateix ceguesa i que, per tant, depèn dels comentaris d’un altre. Toca punts en comú que tenen a veure amb la percepció que un té de les imatges, en aquest cas, a través de la descripció que proporciona una veu fora de la pantalla, com si Kawase abordés el camp de la crítica confrontada a les imatges d’una pel·lícula.

Naomi Kawase

El nus real del film és el drama d’un fotògraf que perd inexorablement la vista però que conserva encara la seva càmera cinematogràfica, el seu cor, com ell mateix ho defineix. Un artista que treballa amb la visió i les imatges, i que es veurà mutilat així d’aquesta do. Mentre la noia que comenta les imatges per cecs es veu en una cruïlla ja que ha de seleccionar un tipus de comentaris per il·lustrar les escenes visuals pels discapacitats visuals, convertint sella en els ulls del grup.

Kawasi s’allunya d’aquest registre més reflexiu sobre la naturalesa de les imatges audiovisuals per centrar-se progressivament en l’atracció que la noia sent envers el fotògraf. Una noia que busca la llum, explicitat en el seu títol original que en anglès ha estat traduït com “Radiance”, trasbalsada per l’absència del seu pare mort, i allunyat de la seva mare envellida i afectada progressivament de demència que viu en el camp. Unes

Quines imatges veiem

’24 Frames’

Més que una pel·lícula a l’ús, “24 Frames” es tracta d’una exploració de les imatges visuals, mitjançant una sèrie de 24 fotografies en moviment. Son 24 instantànies animades, des d’un inicial quadre de nevat de Brueghel, a una sèrie de fotogrames preses en pla fixe, en què predominen imatges quietes, congelades, corresponents majoritàriament a paisatges nevats o marines.

Un conjunt d’imatges sense presència humana en la seva gran majoria, amb una insistència absoluta en la presència d’animals, sobretot, corbs o vaques, que es passegen per unes natures mortes, imatges irreals en realitat ja que són tractades digitalment.

Fusió i confusió entre quadre, fotograma de cinema i fotografia, tres registres visuals agermanats. Imatges fixes d’una durada de quatre minuts cadascuna per especular sobre les imatges que veiem, intentant reflectir l’abans i el després de la imatge justa i precisa que vol l’artista. Una especulació sobre la naturalesa de les imatges que ha agafat desprevinguts a la premsa provocant la deserció d’un bon nombre d’espectadors.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per