dilluns, 25 de setembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘El mal de Montano’, de Enrique Vila-Matas

Portada del llibre

Un assumpte pendent. Portava temps volent conèixer a Vila-Matas, i no en persona –he après que normalment és més interessant conèixer als escriptors a través dels seus llibres que de les seves persones – i sí a través d’algun dels seus llibres. Per recomanació he arribat a aquest. No puc resumir en una sola frase abans d’acabar aquest paràgraf què és el que tenim davant quan obrim ‘El mal de Montano’, probablement tampoc pugui fer-ho en la ressenya sencera. Però avui parlo d’ell, principalment per saber si he entès alguna cosa.

‘El mal de Montano’ és un híbrid entre novel·la i diari íntim amb les fronteres entre tots dos gèneres molt difuses. Fa uns dies, volent recomanar aquest llibre a un amic, li vaig dir: mira, ho comences i tens clar que és Vila-Matas qui t’està parlant, però acabes aquesta part del llibre i t’adones que no era ell, que és una novel·la i qui et parla un personatge. Segueixes amb la següent part i et dius, aquí sí, aquí segur que és ell, però arribes al final i t’adones que tampoc. I així amb les cinc parts que componen el llibre. Com una matrioska. Vas obrint parts buscant trobar a l’autor i, al final, no hi és. Després et preguntes de què t’anava a servir trobar-ho, rius i col·loques el llibre a la pila dels teus favorits.

Entrem en detall. ‘El mal de Montano’ és la reflexió d’algú – que pot ser o no l’autor, això és igual, sóc del bàndol dels quals prefereixen el ‘Lazarillo’ anònim – sobre literatura. A partir d’una «sobredosi mortal de literatura», el narrador ens porta per un camí on a cada pas ens ensopeguem amb cites textuals o referències a altres autors o obres. El mal de Montano és una oda a la intertextualitat en la literatura. És com si Vila-Matas ens mostrés impressionant-nos el talent i l’originalitat que té el seu estil i escriptura per després dir-nos: calma, l’hi he robat a un altre. Vila-Matas probablement sigui el millor vampir de la literatura espanyola.

A partir de l’explicació del mal de Montano – un fill malalt de literatura que no existeix més enllà de la ficció –, Vila-Matas ens porta per un homenatge inoblidable a la literatura, a la novel·la, a la ficció per un camí on l’aparentment novel·lesc va passant a ser diari íntim. O no, com ell mateix diu en el llibre: «aquest diari que se m’està tornant novel·la». Quant hi ha aquí del ball de miralls borgià que tant ens ha captivat i captiva! Per a que ho entengueu, tot és tan magníficament estrany que fins i tot inclou una conferència sobre la primera part del llibre. Tot això és aquesta novel·la (?). Fragmentarietat total.

A cert moment del llibre, el narrador es pregunta: «Per què Marcel Duchamp va tornar del mar?». Passen alguns paràgrafs i més endavant contesta: «Per veure el mar». I llavors tu, que no estàs entenent absolutament res però que alhora estàs absolutament enganxat i encantat, reps la resposta a per què t’estàs allunyant tant mentre llegeixes aquest estrany llibre del que manen els cànons de la literatura. Per què? Per entendre-la. Per entendre la literatura. De vegades el millor és apartar-se de la finestra per veure millor per ella. Una delícia de llibre.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per