dissabte, 19 de agost de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El primer vol

.

Demanen la meva presència a l´aeroport dues hores abans de la sortida del vol. Tot i que no s´enlairarà fins a mitja tarda no vull patir i m´hi planto a les onze. Potser sóc una mica maniàtic, però aquesta és l´hora exacta en què volia arribar. No sóc supersticiós, però la camisa de tons grocs que m’ha preparat la Carmeta, la meva assistenta, no me l´he volguda posar. He tingut por de passar calor dins la cabina i l´he canviada per la verda de màniga curta. M´he endut la tablet per veure els dos últims capítols de la meva sèrie preferida. Tinc temps de sobres. Dino, medito, descanso… Avisen per megafonia del meu embarcament. Porta 81.

.

Amb la cama dreta per endavant, entro a l´avió forçant un somriure de seguretat perquè ningú detecti que és la meva primera vegada. Fila 23, lletra F. Col·loco la bossa de mà a l´espai que tinc assignat damunt del seient i sec impacient al meu lloc. Faig cara de normalitat, però estic molt nerviós. I mentre em pregunto si com a les pel·lis hi haurà un metge viatjant al meu vol, recordo les paraules de la Rosa:

—Seriosament, no has viatjat mai en avió?

—No. I tampoc hi viatjaré –contesto contundent–. Ni borratxo. T´ho puc ben jurar.

—Si és com si anessis en bus. Et donen un refresc que col·loques a la safata desplegable i ni es mou.

—No et crec i vull que et quedi clar que ni borratxo m´enfilo en un avió.

Però, sóc aquí… a punt de faltar al meu jurament. Les mans em comencen a suar.

.

El comandant Rodríguez Tejero ens presenta el vol i les hostesses clenxinades i molt ben maquillades ens expliquen amb un somriure que no decau on tenim les sortides d´emergència. Les escolto amb molta atenció, cregueu-me, però només d´imaginar segons què… se m´encongeix l´ànima. M’encomano a Déu i a tots els Sants.

De cop, l´avió es mou molt. Trobo que potser una mica massa. Tants sotracs té el cel? S’ha sentit un crit sec a les files del darrere. El nen de davant meu plora. La noieta de l´altre costat de passadís vomita.

Miro la foto de la meva estimada desconeguda. Serà tot tan meravellós com ens hem promès? Tant si m´ha enredat per la xarxa com si no…, si arribo viu…, m’instal·lo a Las Palmas per sempre. Adéu Carmeta. Jo no torno.

Relat: Ivona Campeny

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per