dimecres, 13 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

En Patufet al metro

.

Un matí, mig adormida, vaig agafar el metro a Fontana. “Què bonic és el barri de Gràcia on vaig néixer!” – vaig pensar -.

En entrar, tothom semblava gris. Ja diuen que el poble i la gent del carrer és trista i grisa. Sobretot pel matí, acabats de dutxar i amb el primer cafè. Tots tenen una cara inexpressiva. Però aquell dia de 2010 tots semblaven més preocupats que mai perquè a les notícies només es parlava de la crisi econòmica. Tots tenien por de perdre la feina… alguns ja feien cara de no tenir-ne.

Poc després va sonar un mòbil. Algú parlava en veu alta i semblava que parlava sol. Quan sonava un mòbil tothom s’espantava i pensava que era el seu. Davant meu, un bebè molt bufó estava feliç i adormit al pit de la seva mare. I, per primer cop, se’m va despertar la tendresa. Però tot seguia gris. De sobte una musiqueta, una cançó; una veu d’un nen, un nen molt conegut a Catalunya… es diu Patufet i la cançó sona així:

.

“Patim patam patum… Homes i dones del cap dret… Patim patam patum, no trepitgeu en Patufet…”

Primer em va semblar que només ho havia sentit jo, i vaig dissimular. Però es va tornar a sentir la mateixa cançó i tots els del meu vagó ens vàrem mirar. Ho havíem escoltat tots!

No podia ser que aquell matí normal i quotidià passés a ser especial de cop i volta. I tot era mirar per aquí i per allà. De sobte, vam veure un nen molt petit, molt petitet; i era… en Patufet, amb esclops i barretina i les calces de vellut.

Em vaig posar darrera d’ell, molt contenta i vam baixar tots junts a Diagonal. Pel camí tots cantàvem i, de sobte, ens anàvem tornant de color. Ja diuen que si mires la vida amb ulls d’infant tot és nou i ple d’esperança. El millor és que tot es torna de color: blaus, grocs, vermells, liles, verds… Tots els colors de l’arc de Sant Martí, i en arribar a la cinta transportadora de Diagonal, tothom cantava i es deixava portar a la infantesa acompanyats d’en Patufet.

.

Ja era hora que un personatge de la nostra infantesa anés amb nosaltres en metro i ens regalés alegria, diversió, il·lusió i esperança en un món millor. Tots els nens dels quatre vagons es van tornar d’un color molt intens. Duien les seves motxilles per anar a l’escola, però van preferir seguir en Patufet. I, encara que sóc gran, vaig fer el mateix i vaig comprovar amb alegria que la meva camisa gris es tornava d’un color vermell molt brillant.

Hi havia molta sort! Aquell matí no era com els altres. Alguna cosa molt bona havia passat al metro de Barcelona. La gent canviava la seva expressió. Reien en veu alta, estaven molt contents i ja no eren de color gris, doncs no és veritat que la gent del carrer sigui gris i no tingui imaginació. Pot ser que demà surti al diari aquesta bona noticia.

Sabeu què? Gràcies a això, i com sempre, ho superarem tot! i el secret ha estat deixar fluir la vida.

Text: Núria Texidó

Imatges: YouTube

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per