dilluns, 11 de desembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Hacia la luz’, de Naomi Kawase

‘Hacia la luz’

“Hacia la luz” es centra bàsicament en la relació que s’estableix entre una audiodescriptora de pel·lícules per a cecs, Misako Okazi (Misaki Ayame), i un reputat fotògraf que està perdent la vista, Nakamori (Masatoshi Nagase). Aquest nus argumental ofereix així el drama d’un fotògraf que viu per les imatges i per la llum i que es veu abocat inexorablement a la pèrdua de la visió, aferrant-se encara a la seva càmera fotogràfica, el seu cor, com ell mateix ho defineix.

D’altra banda, la noia que il·lustra les imatges amb paraules per invidents es veu atrapada en una cruïlla. Ha de seleccionar un tipus de comentaris per descriure les escenes projectades pels discapacitats visuals, convertint-se ella en els ulls del grup, però és esmenada per les seves detallades transcripcions ja que ofeguen d’alguna manera la imaginació dels seus interlocutors.

.

Naomi Kawase es preocupa per la recepció de les imatges de part de l’espectador, en aquest cas, aquell que pateix ceguesa i que, per tant, depèn dels comentaris d’un altre veu. Però la cineasta japonesa s’allunya d’aquest registre més reflexiu sobre la naturalesa de les imatges audiovisuals, al preguntar-se sobre la concepció de les imatges i de com l’espectador les percep, per centrar-se progressivament en l’atracció que la noia sent envers el fotògraf.

Misako és una noia que proporciona llum als que es veuen mancats de visió, però ella també busca la seva llum, una recerca explicitada en el mateix títol original. I és que la noia viu trasbalsada per l’absència del seu pare mort mentre es manté allunyada de la seva mare envellida que viu en el camp i afectada de demència.

.

Després de “Una pastelería en Tokyo” (2015) la cineasta nipona sembla bolcada cada vegada més vers un cinema de creixent simplicitat argumental, més digerible, cada vegada més endolcit i propens a la sentimentalitat. Això no tindria perquè ser dolent però destorba d’alguna manera per la seva tendència a l’explicitud, acompanyada d’una pèrdua del sentit suggeridor i al·lusiu. La pretesa sensibilitat i delicadesa que Kawase vol traspuar arriba suplantada per una certa grandiloqüència, que fa que voregi, per moments, la cursileria sobreexplotant unes postes de sol amarades de transcendentalitat.

Text: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per