dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La novia francesa de Ho Chi Minh’, d’Óscar Sipán

Portada del llibre

M’agrada el conte com a gènere. Sé que hi ha poques editorials que apostin per ell, que ven poc i que sol estar vist com un gènere menor. Sé tot això i m’és igual, perquè com dic m’agrada el conte. I molt. I m’agrada perquè he tingut la sort de trobar referents en ell, escriptors a través dels quals veure’m, frases que jo escriuria si sabés per on s’ha de començar a l’hora de posar-se a escriure. Óscar Sipán és un d’ells, per a mi el millor contista espanyol dels últims anys, aquell autor secret al que et sents orgullós de llegir i sorprès en veure que no tothom ho fa. De debò, us agradaria molt.

‘La novia francesa de Ho Chi Minh’ és l’última aposta de l’aragonès de la mà de Limbo Errante. Tretze són els relats que componen un llibre de lectura ràpida però amb molt de fons. Podria posar-me a explicar o a resumir els contes però quan llegeixes a Sipán t’adones que no vols saber què t’explicarà sinó que el que vols vols és que t’ho expliqui, que t’ho expliqui ja, per això és tan complicat acabar de llegir un relat i deixar el següent per després. Vés amb compte, ja t’aviso, si compres algun dels seus llibres has de tenir clar que t’ho llegiràs d’una tirada. I això és un perill. Sipán té alguna cosa especial, és capaç d’imposar la seva mirada a la teva i fer que a partir del moment en què ho has llegit vegis tot a través de la seva forma de mirar. A través de la seva i de la d’alguns altres que a ell ho han format, ho han polit. No hi ha més que llegir i gaudir el pròleg. I és que com deia Eugeni d’Ors, «el que no és tradició és plagi».

Alguns més breus i uns altres més extensos, fins i tot algun format per diversos microrrelatos, els tretze contes que formen ‘La novia francesa de Ho Chi Minh’ faran que tornis a gaudir llegint, amb les seves voltes de rosca a metàfores impossibles, amb símils que porten l’etiqueta de subratllat obligatori, amb històries que semblen escrites pel teu jo del futur sabedor del que t’agradarà per agradar-te. Que el tretze sempre vagi unit a aquesta sort.

Ja és un clàssic delectar-te amb les cites que sempre adjunta a l’inici de cada relat i que són el resum del que passarà. Així com el mestratge en les sentències, frases que provoquen en tu ganyotes de satisfacció, agulles que exploten el globus de la història i et canvien. M’agrada el que Sipán escriu i sobretot m’agrada com ho explica. M’agrada aquesta formar de mirar la bellesa des de la seva cara oculta, des de la seva part trencada, des de la zona oblidada. Imagino què hauria d’haver sentit aquell coronel que va veure, després de la guerra, el camp de batalla ple de roselles. Crec de vegades que és impossible imaginar-ho, fins que em trobo un llibre que em porta un sentiment que em sembla possible i similar i adequat. Sempre és un llibre, i el que em satisfà i em sorprèn és que comença a ser habitual quan llegeixo a Sipán. Hi ha escrit en algun lloc del llibre que «la vida és una festa entre dues tragèdies» i jo em dic que llegir a Sipán és també una festa entre dues (possibles) tragèdies: la del llibre llegit i el llibre per llegir. T’uneixes a la festa?

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per