divendres, 17 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘La pasión según G.H.’, de Clarice Linspector

Portada del llibre

Em fascina que pugui entretenir-me durant uns dies amb un llibre en el qual no deixen de succeir coses, d’aparèixer noves aventures sense cap tipus de treva a la quietud i, poc després, que em passi el mateix, el mateix sentiment d’entreteniment, amb un altre llibre en el qual aparentment no passa res. Visca la Literatura. El llibre del que parlo avui entra dins d’aquest segon grup, d’aquests llibres en els quals sembla que mai passa res quan en realitat està passant tot, d’aquests llibres que són com la pròpia vida mateixa. Avui parlo de la joia de la corona literària que va forjar Clarice Lispector, ‘La pasión según G.H.’

Des que vaig llegir ‘El perseguidor’ de Cortázar vaig tenir dins de mi la certesa que el que passa fora no segueix el mateix ritme ni dura el mateix temps que el que passa dins. Per això parlo de dos tipus de llibre: aquests en els quals tot passa fora o que si alguna cosa passa dins és com mera excusa o contrapunt del que passa fora i els altres en els quals tot pansa dins i el que passa fora és solament una excusa o un contrapunt del que passa dins. Espero haver-me explicat bé. O no. Què més dóna. En ‘La pasión según G.H.’ ens trobem amb la protagonista que s’amaga sota aquestes inicials – de les quals mai sabrem què o a qui amaguen però que el que amaguen s’assembla molt a la pròpia autora – la qual ens explica tot el que li succeeix en el seu pensament a partir de la visió i posterior mort d’una panerola. El tema és així de simple, però no us podeu arribar a imaginar quant es complica. He dit «ens» perquè G.H. escriu directament al lector, buscant una mà a la qual aferrar-se per poder seguir explicant la batalla que s’està lliurant en el seu interior. Des de la visió d’aquest insecte una digressió naixerà i visitarà tots els buits i esquerdes del temps fins a aconseguir traspassar els límits del propi narrador i del propi llibre. Jo ja he acabat de llegir-ho i crec que en el meu cap segueix G.H. divagant.

Crec que tots nosaltres necessitem viure en algun moment de les nostres vides un instant de revelació, que pot durar un minut fora i una vida dins i que ens pot canviar la vida. I això és el que ocorre en aquesta obra. G.H., sola en el seu pis i amb la mirada posada en la panerola, veu en l’insecte tot el que ella ha estat (i no) al llarg de la seva vida. S’adona, a partir del fàstic, dels salts que ha de donar a unes barreres que té davant i que ha sentit anomenar «pors». Sola i quieta, igual que nosaltres llegint el que ens explica, igual que l’autora explicant el que la seva protagonista ens explica, és capaç de fer remoure tot el que ens compon, de moure’ns sense que cap part del nostre cos – a excepció d’ulls i algun dit amb el qual passar de pàgina – es mogui.

De vegades parlo de llibres que són bufetades. Aquest, clarament, és un d’ells. Perquè si encara no t’has parat a pensar mai en tu, fent oïdes sordes, inventant pla sobre pla en la teva vida per fer callar a allò que et crida que paris i et pensis; perquè si mai t’has atrevit a mirar-te al mirall i preguntar-te «qui i què sóc», aquesta és la teva oportunitat. ‘La pasión según G.H.’ és un d’aquests llibres en els quals sembla que les seves pàgines pesin més del normal i costin molt de passar, és un d’aquests llibres que sembla que tinguin més de mil pàgines quan no tenen ni dues-centes, és un d’aquests llibres, petitons i fins, que quan ho veus en la llibreria creus que serà un bon refresc de cap de setmana i que quan ho acabes t’adones que ha estat una inundació total. Què genial descobriment ha estat Clarice Lispector.

Text: Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per