dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Me llamo Lucy Barton’, d’Elizabeth Strout

Portada del llibre

Tinc una mania amb els llibres que crec que encara, després de tantes ressenyes, mai he explicat: no m’agrada que la figura que apareix a la portada em miri. No entenc el perquè però em passa, em sento incòmode. El mateix em passa amb l’autor, no m’agrada que m’estigui mirant. Si algun metge llegeix això espero que trobi la meva malaltia. En ‘Me llamo Lucy Barton’ hi ha una noia a la portada, però per sort no et mira. Gràcies, Duomo. Primer punt a favor.

Anem al gra. Què difícil és llegir un llibre d’èxit que està ple de cites en la seva faixa o en la seva contracoberta, veritat? A mi se’m fa difícil perquè inevitablement em condiciona, encara que reconec que tot en realitat condiciona la lectura. He llegit la tercera edició de ‘Me llamo Lucy Barton’, amb el que he pogut llegir cites elogioses d’autors, mitjans i crítics tant en la faixa com en la contracoberta i les solapes. Encara que, també haig de dir-ho, el llibre les mereix. Em quedo sobretot amb una, la de Robert Saladrigas de La Vanguardia, que diu que «El talent d’Elizabeth Strout recau en el pes i la densitat de les coses que la protagonista-narradora no explica». És això que no explica el que a mi més m’ha agradat del llibre (encara que m’agradaria dir que per a mi el talent és de Lucy Barton, i ja en segon lloc, si voleu, de Strout).

En ‘Me llamo Lucy Barton’ se’ns explica la història d’una nena que ha aconseguit l’adultesa (per edat, no per condició), que ha estat ingressada en un hospital per complicacions en una operació i que s’ha vist obligada per un temps a fer repòs. Això farà que ella mateixa ens parli. Quan he dit nena no vull que penseu en el prototip de nena. Si imaginareu alguna cosa així llavors dic dona. Penseu en una dona, que està casada, que també ho ha estat, que té dues filles i la història de la seva vida per explicar. Però lo de nena ho dic per una raó que si decidiu llegir-ho entendreu. Atents a la forma.

Lucy Barton, des d’una perspectiva ja viscuda i com a escriptora, ens explica el que va viure en aquelles setmanes d’ingrés hospitalari. He estat a punt de dir «tot el que va viure» però hagués errat perquè el que aquí explica en realitat és el que ella vol explicar. I aquí ve el que destacava Robert Saladrigas, i és que a mesura que avances en el llibre t’adones que no saps com però estàs llegint més del que està escrit. Com si el llibre anés una persona que tens davant i que et mira als ulls i que tu li mires als seus ‘Me llamo Lucy Barton’ ha sabut fer-se amb la capacitat de parlar pels ulls, de dir sense veu coses que estan en la cara oculta d’allò escrit. És estrany, ho sé, i probablement no m’estigui explicant bé, però ja saps, el millor per a això és llegir el llibre i viure-ho. I ja veuràs com llavors ho entens.

Lucy Barton ens parla de la relació amb els seus pares, especialment amb la seva mare, qui la visita a l’hospital provocant un retrobament després de molts anys de separació. La relació amb la seva mare, amb el seu pare, els seus germans, els seus marits, les seves filles, la seva vida, la seva tristesa, el seu fons. Tot sempre trencat. De tot ens parla i de molt més no ho fa, però sí. La trobada amb la seva mare farà que sapiguem de la seva infància, de tot el que deixes de guanyar quan no tens res. La infància de Lucy Barton mai va desplegar les seves ales, i per això segueix en ella i (ves amb compte) després de l’última pàgina habita en tu. La copa trencada que és la vida de Lucy Barton et marcarà els llavis i et farà addicte a la sang de l’autora. Diuen per aquí que per escriure solament fa falta asseure’s davant de l’ordinador i sagnar. Sembla fàcil, no? Encara més ho sembla amb aquest llibre. I com de difícil deu ser. I com de difícil és.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per