dissabte, 27 de maig de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Sabina. Sol y sombra’, de Julio Valdeón

Portada del llibre

Tantes frases i fragments subratllats d’aquest llibre que podria escriure aquesta ressenya únicament amb el que he anat subratllant en aquests dies de companyia sabiniana. És totalment cert el que diu Julio Valdeón res més començar el llibre quan afirma que «a Sabina ho portem posat com una armilla antibales». I si creus que les cançons no són suficient per evitar els trets del dia a dia, de la vida, ara Efe Eme et porta un mastodont de cinc-centes pàgines i tapa dura per posar-t’ho davant, ben atapeït al pit, i sortir al carrer més protegit que mai.

Carrer és potser la paraula més important a la vida de Joaquín Sabina. Començant pel seu “exili” a Londres, els carrers sempre han estat el seu bressol, el seu amic fidel, el seu comptador d’històries interminables que després ell, amb aquest filtre mental caigut del cel que té, ha sabut rimar, convertir en versos cantats la història de tots: la seva, la teva i la meva. Jo he crescut escoltant-li, he crescut a l’inrevés dels adults com bé m’ha ensenyat i ho segueixo fent i crec que, si en algun moment deixés d’escoltar les seves cançons, ell seguiria estant allà. Perquè Sabina ja és part del nostre país, Sabina està als carrers, als concerts, als llits buits de joves recentment solters, a les primeres cites, a les noces, fins i tot als divorcis, fins i tot a les vetlles. A tu. Però Joaquín, no. Sabina és nostre i Joaquín, de moment és sol seu, encara que pugui no semblar-ho. Desproveït dels carrers per culpa d’una fama que molts defensen com res més que la xavalla de l’èxit, Joaquín ja no pot ser Joaquín més enllà de les quatre parets de Tirso de Molina. Llevar-se de tot, deslligar-se de tot: els carrers, les drogues, la gent, la música. La seva condemna. L’home del vestit gris que ha conegut d’a prop el gran núvol negre de la depressió i que semblava des de fa ja un temps immers en la caiguda dels grans, en el canvi de cicle, en la fi d’una era, arriba en 2017 més fort que mai. Gaudim-ho, llegim-ho més que mai, escoltem-ho, visquem-ho i no fem més certa aquesta expressió que només s’admira alguna cosa quan es perd. Perdre i perdre’s, les seves grans aficions, les seves grans condemnes. Que no siguin les nostres.

Julio Valdeón porta en ‘Sabina. Sol i sombra’ un recorregut al llarg de tota la carrera de Sabina. I dic carrera i no vida perquè no és aquest un llibre “tomater” pel qual passejar al voltant de les circumstàncies més personals i privades del cantant, si és possible separar vida i carrera musical en Sabina. Per descomptat que viurem les nits a la Mandrágora, els dies i dies sense dormir, les festes, les taboles, les reunions obertes i eternes a Tirso de Molina, fins i tot alguns enamoraments. Però tot sense oblidar la música, estendard de tots els llibres que signa Efe Eme. Per cada copa de whisky, per cada ratlla, per cada hora de no dormir, una lliçó musical per part de Valdeón o de qualsevol dels seus entrevistats, que són molts. Cinc-centes pàgines dividides en divuit capítols que conformen el recorregut per tots els discos del músic d’Úbeda sense cap tipus de messianisme cap a ell. Valdeón et destrossa un disc de Sabina igual que alça al cel altre, i tot amb raons. M’agrada que la gent es mulli, m’agrada que la gent sàpiga criticar a un déu, m’agrada que la gent no cregui (tant) en res, fins i tot quan aquest res és el que et fa seguir vivint. I tot això és aquest llibre.

‘Sabina. Sol i sombra’, que es tanca amb un entrevista de 2016 entre l’autor i Sabina, és l’argumentació perfectament aconseguida del títol, del clarobscur en el qual sempre ha habitat Sabina. Hi ha clars en el llibre com el moment àlgid d’un Sabina que completa de forma genial l’incommensurable ‘19 díass i 500 noches’, del Sabina que omple nit rere nit la Bombonera o del Sabina que quan més a baix diuen que està de la seva carrera musical es troba (o cerca com el penitent de genolls pelats que necessita creure en alguna cosa o algú) al magnífic Leiva. I foscos: l’ictus, els núvols negres, els discos maltractats per productors i músics “d’ofici”, el Fito Páez, la condemna a la solitud. No sabrem mai on habita l’oblit ni qui ens ha robat el mes d’abril, però sí podrem sempre sentir-nos guiats per un barret, estremir-nos en sentir que algú ha estat capaç d’escriure el que sentim abans que ho sentim, aquest «poeta i rellotger» que diu Asúa, aquest que, com defensa Valdeón al final del llibre «no va ser, és». Jo em baixo a Sabina.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per