dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘The Square’, de Ruben Östlund

‘The Square’

El cineasta suec Ruben Östlund presenta “The Square”, pel·lícula guanyadora del passat Festival de Cannes, després de la sacsejada que va significar la seva carta de presentació “Fuerza Mayor/Turist” (2014). El títol original respon a un concepte espacial, geomètric, la plaça, el quadrat, la nova instal·lació que prepara el programador d’un museu d’art contemporani, Christian (Claes Bang), amb la intenció de moure a la reflexió sobre la condició humana a través del valor de l’ajuda desinteressada envers els altres.

Però una entrevista inicial posa contra les cordes al personatge principal, confrontat a les seves pròpies declaracions, amb un seguit de paraules buides, sense sentit, definicions incomprensibles, críptiques, inintel·ligibles, com passa sovint amb el mateix art abstracte. I l’ideari o la voluntat de Christian de cara a la nova exposició és posada en qüestió també a nivell personal quan és atracat al mig del carrer després de caure en un parany per ajudar els altres.

.

“The Square” és un film controvertit i incisiu, i ho fa sovint des de la comèdia, emprant un to paròdic i corrosiu. Aquesta orientació crítica i sarcàstica es posa de manifest també en una escena de sexe entre l’entrevistadora, Anne (Elisabeth Moss), i Christin. Una situació que deixa l’home, pare divorciat amb dues nenes, com un egòlatra, confirmant l’autèntica dimensió mesquina d’un personatge tan cèlebre i famós.

El film planteja un dels gran temes de la contemporaneïtat europea, els valors de la solidaritat en comunitat, els drets personals, l’altruisme. I busca la conscienciació i la marca dels prejudicis des del perímetre d’una forma buida, essència de l’art abstracte. Una proposta que planteja els propis límits de l’art contemporani, qüestionant-se la utilitat de l’art no figuratiu. Així, els dards d’Östlund posen l’èmfasi en l’abast limitat de l’art conceptual per plantejar problemes d’ètica i de compromís.

.

El plantejament cinematogràfic és tan obert i agosarat que aconsegueix posar contra les cordes a l’espectador. El discurs provocador i gens retòric apareix carregat d’ambigüitat, contribuint enormement a l’empenta que conté aquesta tan temerària com satisfactòria proposta. Un film que interpel·la directament a l’espectador i l’aboca a la incertesa i el dubte, igual que el públic confrontat a la contemplació de l’art modern, que es pot moure entre l’atracció o el rebuig. La mateixa reacció que cerca el suec Östlund en el públic, fascinat o incomodat davant unes imatges del film sovint de sentit al·lusiu.

Text: Joan Millaret

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per