dissabte, 22 de juliol de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Todo lo que ya no íbamos a necesitar’, de Maite Núñez

Portada del llibre

Potser t’ha passat alguna vegada ser davant d’algú que ho ha passat malament per alguna cosa i que t’ho està explicant i que tu l’escoltes, l’escoltes fins el final, si n’hi ha; encara que des del principi, des que li has mirat als ulls, saps que allà falta alguna cosa per explicar. No sé quan ni com ho notes però ho saps. Veus que hi ha un núvol negre sobre el seu cap que no vol desfer-se, que no vol començar a ploure tota l’aigua que té acumulada. I quan dic aigua em refereixo a pena. Pena sobrevolant un text que ja de per si fa mal és el que caracteritza al llibre del que parlo avui: ‘Todo lo que ya no íbamos a necesitar’, de Maite Núñez.

En ell ens trobem amb dotze relats en els que està molt present la relació paterno-filial, però sobretot la relació humana. Humans xocant entre sí com el pare o la mare que mira els seus fills moure’s de manera boja i sense control pujats en autos de xoc. Éssers tocant-se i produint espurnes són el que trobarem a ‘Todo lo que ya no íbamos a necesitar’. Alternant la primera amb la tercera persona a les narracions, Maite Núñez ens mostra un nen que veu tot el que la seva mare creu que amaga durant els seus dies etílics, separacions i unions i noves separacions que no són més que el reflex de tristes ànimes, menyspreu o falta d’interès o oblit d’allò vell, gastat, passat. El tret infantil és demolidor en aquest llibre, el qual es crea a partir de nens crescuts per dins o, com es pot llegir en alguna de les pàgines, adults prematurs. I aquests adults prematurs no són només els nens. ‘Todo lo que ya no íbamos a necesitar’ aconsegueix que et preguntis qui és l’adult aquí, el nen que és capaç d’idealitzar a una mare borratxa o el fill gran que, mentre la seva mare s’abandona cap a un geriàtric, aparta la vista a la classificació de lliga de futbol.

Amb una escriptura en la qual regnen els adjectius, Maite Núñez demostra que sap escriure i que a poc a poc va guanyant en soltesa, una cosa que s’exemplifica amb la ben aconseguida connexió entre capítols, amb l’eix San Cayetano o amb la consecució d’estirar el clímax que tot relat demana, com si fos la massa de pizza dels diumenges, al llarg de tot el relat. Una de les claus dels relats de Maite Núñez és que mai et trobaràs amb aquesta sorpresa tan del relat clàssic que et deixa gelat de sobte. Maite no utilitza la ultracongelació, Maite utilitza la nevera que ha d’estar espatllada en l’oficina perquè, no sabem per què, quan fiquem els iogurts en ella, al cap d’uns dies, estan congelats. Això és l’escriptura de Maite Núñez, una congelació lenta, uniformement accelerada, incontrolable i fatal.

‘Todo lo que ya no íbamos a necesitar’ és la mà del metge maldestre que t’obre una cicatriu que creies oblidada i que et fa sorgir el dubte de si ho ha fet volent o no. Normalment regits per una pluja fina, aquests dotze relats faran que et preguntis molt, per moltes coses, però sobretot per tu. Et trobaràs en els relats, de vegades et semblarà que només els hagin escrit per a tu. Però no. De la pols venim i a la pols anem, i aquesta pols, benvolguts amics meus, és idèntica, olora igual i té el mateix gust en tots i per a tots. Sou vosaltres mateixos, llegiu i us sembla ser altres i aquests altres us tornen a portar al principi, a vosaltres mateixos. Però encara així, llegiu, aquí teniu una bona oportunitat.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per