dimarts, 21 de novembre de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Turquesa

.

Va néixer, però ja no era un llibre en blanc com acostumen a dir dels nadons que tot just comencen la vida.

Les coses que passaven a l’exterior mentre ella estava protegida en l’úter matern ja havien fet osca en la seva ment. Sentia el que passava, però no ho podia entendre i, com és natural, tampoc ho podia expressar amb paraules. Els que l’observaven comentaven tots els seus actes que ells deien “reflexos”, la comparaven amb algú de la família i feien les seves conclusions de cada moviment: mira té gana, mira té són, pobreta no pot dormir…

.

Quan va obrir els seus ulls grans i blaus, del color del mar del Carib, a algú se li va ocórrer posar-li de nom Turquesa, nom molt adient, però no cal dir que poc habitual. Això ja va ser una de les coses que marcarien la seva personalitat.

La sort va voler que ja tingués germans amorosos, ocurrents i simpàtics, uns pares molt especials i quins avis! A l’escola de la vida no podia tenir més bons mestres.

Creixia i es feia bonica. En els seus primers anys es va dedicar a jugar, escoltar, aprendre les paraules i parlar poc i, sobre tot observar amb aquells ulls sempre tan oberts que tots admiraven; aquella finestra de l’ànima de color turquesa.

.

Va començar l’escola i com que li agradava tant aprendre gaudia del temps que passava amb la mestra i sobre tot amb les seves petites amigues que, com ella, sols tenien tres anys. Però altres coses li feien mal als sentiments i és que, a vegades, la ignorància dels adults envers els nens no té fronteres, potser perquè aquests adults ja van ser educats o “domats” per uns altres adults que… I no sabríem trobar l’inici de tot aquest batibull.

Totes aquestes coses sí, li feien mal però com que cada dia era mes “sàvia”, emprava els seus petits coneixements per a gaudir de tantes coses bones que hi ha a la vida. A casa va descobrir que existia la música, els llibres, l’humor i, el més important, uns germans per a compartir jocs i els altres descobriments.

.

Però de tant en tant tot s’apagava, el dia es feia fosc encara que fossin les dotze del migdia i aquella felicitat es convertia en tristesa. Plorava en un racó, no ho entenia i tornava a somriure quan uns braços forts l’abraçaven tot just tornava a sortir el sol. Que difícil era viure! Ara havia d’aprendre una cosa nova: les ambivalències que eren per tot arreu.

Seguia creixent i ella era la mateixa en un altre cos. Es mirava al mirall i, com sempre, observava com es transformava en una dona. A casa li deien que era molt maca, però ella era molt crítica i va descobrir una altra cosa: les inseguretats que la feien entristir.

Foto: Jordi Texidó i Mata

I sortia al carrer. A estudiar, més tard a treballar. Allò encara era més difícil. Tot anava bé fins que li arribaven missatges negatius que no sabia canalitzar i la seva ment se la jugava i es deprimia.

El curs de la vida mai no s’atura. Es va casar i va tenir fills que va intentar tractar com els correspon i el que era difícil abans ho era menys ara en aquesta tasca. Tot i ser feliç sempre tenia la sensació que quelcom passaria per destruir la seva felicitat. I així era. Com es podia viure amb totes aquestes ambivalències!

Text: Sari Texidó i Font | Imatges: YouTube

.

La Turquesa segueix vivint i continua essent la nena que es va fer dins la mare. Ara en un cos vell, per sort molt sa i amb la saviesa que només dona els anys passats per aquesta vida: complicada i senzilla, alegre i trista. En el seu rostre de dona gran les seves arrugues marquen els seus sentiments de plors i rialles i té la bellesa del qui ha intentat sempre no fer mal a ningú. Qui la mira amb atenció i ha evolucionat com ella, pot veure una paraula reflectida en els seus ulls color de mar: Pau

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per