buy viagra nigeria buy generic zyban online purchase strattera 25 buy motilium online australia where to buy lipitor cheap
dilluns, 24 de setembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Una especie de familia’, de Diego Lerman

‘Una especie de familia’

El cineasta argentí Diego Lerman presenta a “Una especie de familia” una dona bonaerense, la doctora Malena (Bárbara Lennie), que anhela amb totes les seves forces aconseguir un fill en adopció d’una mare pobre, Marcela (Yanina Ávila), que ha gestat el fill per encàrrec. El film esdevé ràpidament un melodrama femení, amb una dona confrontada a la maternitat que desplega voluntarisme i determinació, per desembocar tot seguit en una maternitat problematitzada. I és que ambientada en una zona rural del nord d’Argentina, la protagonista quedarà atrapada en una teranyina de tripijocs legals i xantatges per aconseguir el nadó emparaulat.

Aquesta epopeia per a l’adopció es revesteix així d’elements de thriller, un camí farcit d’entrebancs i ensurts a superar. Malena empren així un autèntic viacrucis, transitant un itinerari errant, en què ella mateixa es perd geogràficament en la zona, exponent també d’aquesta desorientació interior. El trajecte de Malena la porta a una cruïlla vital i personal, aclaparada per dubtes ètics i morals, confrontada finalment a la vida dels altres, especialment a la mare biològica i el seu entorn de misèria i necessitat.

.

“Una especie de família” és una pel·lícula acurada, feta amb gust, de bona factura, i que sap treure profit de l’entorn físic, deixant pel final un esplèndid desenllaç, carregat de sentit, en què torna a incidir en el paper de paisatge com a metàfora final. Però el director de films com “La mirada invisible” (2010) o “Refugiado” (2014) no aconsegueix bastir un potent i perdurable melodrama sobre els revessos d’una maternitat desitjada.

Per a aquesta lloable missió, Diego Lerman compta amb una actriu prodigiosa, Bárbara Lennie, però ella quedarà sobreexposada a un paper, tant fet a mida, que l’acaba encotillant, el rol de donar trencada, de mare frustrada. Finalment, tant ella com la pel·lícula en el seu conjunt, es veuen desbordats per una tendència a l’excés, presoners d’una certa desmesura, víctimes d’un guió que en algunes fases es descontrola per virar vers el tremendisme.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per