dissabte, 22 de juliol de 2017
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Zebulon’, de Rudolph Wurlitzer

Portada del llibre

Em comença a preocupar que en poc més d’un mes hagi dit en dues crítiques que no sé el que he llegit. M’entra el dubte ara que veig que es repeteix de si sóc jo o són els llibres o som tots dos qui juguem l’un amb l’altre. Abans veia tot clar, ara, i per culpa de llibres com aquest, no. I no sé què és millor. Ni pitjor. Així que com no puc parlar molt del que significa la història d’aquesta novel·la – potser no voler dir res és el que vol dir aquest llibre –, parlaré de tot el que m’hagi vingut a la ment llegint-la. Un es fa lector a mesura que llegeix i a mesura que viu tot allò que li succeeix mentre llegeix. La lectura d’un llibre no és només la lectura en sí, sinó tot el que a ella l’envolta: pensaments, reflexions, successos, riures, llàgrimes, i fins i tot una trucada del carter o la carícia del teu gat.

Com l’experiència em diu que qui entra a una crítica ja sap més o menys de què va el llibre, mai acostumo a excedir-me en el seu contingut. Avui tampoc serà així. Això és el que m’ha portat al cap ‘Zebulon’:

Primer de tot, el cine. Llegir ‘Zebulon’ és pagar l’entrada a un cine que para i continua cada vegada que obres i tanques el llibre. Aquesta entrada costa més que la d’un cine convencional però no ho oblidis, el llibre sempre hi és al teu costat, disposat a obrir-se quan ho necessitis. Qui més ho fa? A més, les pel·lícules no oloren. ‘Zebulon’ és endinsar-te en un western, és retrocedir més de cent anys, és col·locar-te el barret, pujar al cavall i disparar amb els teus ulls al paper. O ser disparat per ell.

En segon lloc, la visió cíclica. Tropo va publicar fa poc un llibre que pots començar tant per “davant” com per “darrere”. Però en aquell cas ho avisen, aquí no. No, no és cert que pugui llegir-se de darrere cap endavant però gairebé sí, i dic això perquè la història que s’explica sembla que avanci però en realitat no se sap ben bé què fa. La història passa, com les nostres vides, però, i si a la vellesa tornem a la infantesa? Li has preguntat això algun cop al teu avi? Llegir ‘Zebulon’ m’ha fet pensar en Borges i en Nietzsche – també en la típica foto de l’oest que et fas quan vas a Port Aventura amb els teus pares, però això no ve al cas –. Dic Nietzsche però en veritat podria dir el nom de qualsevol estoic de l’antiguitat, millor diré l’etern retorn. I dic Borges pel mateix, per aquell Uróboros que tan atreia a l’argentí. El peix que es mossega la cua, el ja hi som amb el mateix, el tornar a ensopegar amb la mateixa pedra. Som fills d’aquesta visió cíclica, no ensopeguis molts cops perquè els repetiràs. Això mateix fa Zebulon.

I en tercer lloc, la frontera. Zebulon és un home de frontera, tant geogràfica com ontològica. Se’ns diu en més d’una ocasió que viu entre dos mons, però quins són? Sempre seguint, tant conscient com inconscientment, l’estela de Delilah – aquella musa daliniana capaç de dirigir a qualsevol home –, Zebulon acabarà sent una mena de Crist peregrinant sempre darrere de les petjades deixades per la seva estranya, incògnita i sospitosa Maria de Magdalena.

Reconec la meva culpa perquè poc he dit del llibre en aquest crítica. Ho reconec i entenc que molts hagin deixat de llegir-la. Però ho reconec per tot aquell que no s’hagi llegit el llibre. Perquè per qui sí ho ha fet no tinc res a dir i segur que tampoc pot retraure’m res a mi. ‘Zebulon’ és un western de pel·lícula ficat en un llibre, sense índex ni números de capítol; amb cançons, amb argot, amb notes del traductor – en aquest cas traductora: Irena Oliva – que no m’agrada que estiguin al final. El problema, el gran problema, és esbrinar si quan estàs viu realment ho estàs, si quan estàs despert realment ho estàs, si ets tu qui pensa o ets tu el pensat, si ets tu qui llegeix la història de Zebulon o és Zebulon qui llegeix la teva història. A això és al que et porta aquest llibre. I per això val la pena.

Víctor González | @libresdelectura

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per