where can i get viagra online order phenergan with codeine syrup generic viagra pay with mastercard how to buy retin a in canada buy nexium online australia
dimarts, 11 de desembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

El temps no sempre existeix

Foto: Arxiu

Parlant de nou sobre el temps. Hi ha un concepte molt intuïtiu que forma part de les nostres conviccions: la simultaneïtat. És a dir, per més allunyades que estiguin dues persones entre elles, les dues es troben amarades dins de la dimensió del temps i això vol dir que, per exemple, en un minut de rellotge, una de les persones fregeix un ou i l’altre guaita la tele. De forma simultània. Si emboliquem una mica més la troca, en un mateix minut cau una fulla, un cocodril enxampa un peix, una dona ensopega, un nen llegeix una frase… Fins aquí tot correcte, però la simultaneïtat implica que en un espai determinat hi hagi temps en tots els punts de l’espai, per expressar-ho en un estil de caire matemàtic. Però el que és més que probable és que les quatre dimensions estiguin esquitxades de gernacions de zones permanents, o sigui: de zones sense temps.

Mercedes Sosa | Imatge: YouTube

Si Heràclit aixequés el cap ens diria, com a defensor del “tot canvia”, que una dimensió vital (conjunt de dimensions vitals on hi som) plena de zones permanents és un desbarrament mental amb poc recorregut. I no hi ha per menys, perquè una dimensió vital farcida de zones de permanència, invalida exemples que desterraven la possible existència dels factors permanents. Quins exemples? Aquests: si l’Univers està en expansió tot el que conté canvia o si la Terra no atura el seu moviment tot el que conté canvia. Doncs veiem que no. Que la permanència està present dins el contingut.

Però, al cap i a la fi, que implicaria la relativització de la simultaneïtat? Doncs implicaria la substitució d’un fonament reflexiu a partir del qual raonar sobre tot tipus de temes. Les teories d’Einstein, que cada cop més semblen orientar-se vers conclusions molt diferents a les que es van plantejar quan van néixer, són un exemple equivalent de canvi de fonaments que han ajudat a molts investigadors a elaborar propostes del tot sorprenents. Relativitzar tracta d’això: de sorprendre. I a partir d’aquí: una estona de sofà i a escoltar “Todo cambia” de Mercedes Sosa.

Article: Albert Cebrián

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per