dilluns, 28 de maig de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Festival de Cannes 2018: Retorn de Spike Lee i Lars von Trier

El Festival de Cannes es veu marcat pel retorn de Spike Lee i Lars von Trier

‘Blackkklansman’

El realitzador nord-americà de color Spike Lee ha reaparegut amb empenta al 71 Festival de Cannes en la seva tercera aportació a la Secció Oficial, després de més de 25 anys d’absència, quan va participar-hi amb seus primerencs films ‘Haz lo que debas’ (1989) i ‘Jungle Fever’ (1991). Enguany ha portat el thriller policíac ‘Blackkklansman’, adaptació del llibre homònim de Ron Stallworth, sobre una investigació policial dels setanta per desemmascarar la violenta secta racista Ku Klux Klan.

Sobresurt també el retorn de Lars von Trier a Cannes, repudiat pel certamen francès l’any 2011 després de la seva roda de premsa de ‘Melancholia’ – film que va donar a Kristen Dunst el premi a la millor interpretació femenina del certamen – per unes declaracions polèmiques en què el cineasta danès mostrava les seves simpaties per Hitler. Encara que fora de competició, el polèmic cineasta ha portat a la gran pantalla el provocador thriller ‘The House That Jack Built’ sobre un assassí en sèrie

‘Blackkklansman’ d’Spike Lee. ‘America, first’

El film de Spike Lee és una intriga policial centrada als anys 70 a la ciutat de Colorado Springs amb un agent blanc infiltrat en l’organització racista KKK, Flip Zimmerman (Adam Driver). De fet, es tracta de la primera operació de responsabilitat del primer policia de color que acaba d’entrar en el cos de policia local, Ron Stallworth ( John David Washington – fill del popular actor Denzel Washington), després que se li encarregués fer tasques d’espionatge als activistes negres més radicals, el moviment Black Panters.

Tot i la virulència del moment amb una agitació social als carrers per causes ètniques, preval generalment un to de comèdia, sovint de paròdia, en què els racistes blancs, ells mateixos pura caricatura, són carn de rialles. En aquest enfocament força desenfadat hi ha un bon treball per construir diàlegs plens d’ironia i sarcasme, per exemple, sobre tòpics entre blancs i negres. Enmig d’acudits i gags de comèdia, destaca també el còmic dels protagonistes principals, tant Flip com Ron, fusta de comicitat.

‘Blackkklansman’ gaudeix d’una lectura actual que es fa evident en el decurs del film, a través d’eslògans dels supramacistes blancs i que després han esdevingut trets distintius del discurs del president Trump, com el lema ‘America, first’. Un paral·lelisme que es fa explícit en les imatges documentals finals, pertanyents a successos de violència de l’any 2017. Spike Lee posa de manifest el racisme latent en la societat americana, recordant com el cinema ha contribuït a perpetuar aquests patrons en films mítics sobre la causa sudista com ‘El nacimiento de una nación’ (1914, D.W. Griffith) o ‘Lo que el viento se llevó’ (1939); o remembrant fets esgarrifosos de linxament públics històrics de gent de color. Potser esperàvem una diatriba més contundent i sense contemplacions contra les barbaritats continuades en el temps a mans dels segregacionistes als Estats Units, venint d’un defensor de la causa afroamericana com és Spike Lee. I és que predomina un esperit amable i simpàtic, a to amb l’atmosfera de confraternització que regna en la pròpia comissaria on treballen els policies Ron i Flip.

‘The House That Jack Built’ de Lars von Trier. Una ment recargolada.

‘The House That Jack Built’

‘The House That Jack Built’ retrata l’assassí en sèrie, Jack (Matt Dillon), autor d’una seixantena de crims. Jack és un estilista del crim, maniàtic i compulsiu, que sovint fa fotos dels seus actes aberrants ja que adora els negatius, autodenominant-se ell mateix ‘Sr. Sofisticació ‘. Són dotze anys de crims que von Trier organitza amb cinc capítols més un epíleg, cinc incidents que es corresponen a cinc víctimes dones. Destaca precisament Uma Thurman com la primera víctima de Jack en el primer segment, en què l’actriu interpreta una conductora amb el cotxe en pana que requereix la col·laboració de Jack amb la seva inseparable furgoneta vermella. O també la participació de Riley Keough, néta d’ Elvis Presley, en el paper de Simple, la cinquena víctima.

Cannes 2018

El film de Trier recorre el trajecte de la carrera criminal d’aquest psociòpata megalòman que emmagatzema les seves víctimes en una cambra frigorífica. I el carrusel de crims es combina, sense massa encert ni mètode clar, amb l’intent de Jack de construir la seva casa en un paratge bucòlic, casa que destrueix en ocasions, llar dissenyada per ell mateix, enginyer fent d’arquitecte. Un fet que actua com a metàfora de l’estil de Jack, element simbòlic escollit per Trier del qual neix el títol original del film.

‘The House That Jack Built’ resulta escabrós i impactant en la mostració de la violència gratuïta de Jack, una cruesa d’alguna manera fidel al tarannà més provocador del realitzador, en què algunes escenes poden ferir la sensibilitat del públic. Trier dirigeix un film sobre un personatge tan aterridor com magnètic, però l’enfocament és rutinari en molts moments. Empra un estil marca de la casa amb una càmera sovint en moviment permanent i nerviós. I és que resulta inconsistent com a film de terror, ja que juga amb l’humor en força ocasions, sovint paròdic, en què Jack és un personatge tan diabòlic com ingenu en ocasions, que fa que es desdibuixi el seu caràcter sinistre i pertorbador, sovint un ésser ridícul i patètic. Això aporta una certa mirada atípica a l’enfrontar un gènere tan estereotipat com el dels serial killers, impregnant-se de certa originalitat, com si volgués dur-ne a terme una visió deconstructivista.

En ocasions resulta visionari, quan es remet al terreny més de la fantasia, un territori en què destaca la veu of de Jack i Verge (Bruno Ganz), que obra el film encara amb la pantalla en negre i que es prolonga també en el decurs del film, que actua com un diàleg interior del personatge psicopàtic de Jack, com la veu del seu subconscient. Precisament les converses d’ambdós ens remeten a l’Infern’ de la ‘Divina Comèdia’ de Dante, amb un descens inclòs als inferns de la mà de Verge/Virgili i reproducció del famós quadre de Delacroix ‘La barca de Dante’.

Uns diàlegs i reflexions que es serveixen de la filosofia, la poesia i la pintura, amb una figura recurrent, el poeta i pintor William Blake, que abraça aquestes tres disciplines, interrelacionades, amb exhibició dels seus gravats i dibuixos; o també la música, com els fragments d’un obsessiu Glenn Gould tocant malaltissament a Bach. El danès li agrada passejar-se pel llindar del precipici, altiu en moments i brillant en d’altres, tan a prop de la buidor com d’allò profund, a base de cites i elucubracions que adornen el discurs, ensenyant les cartes també de les seves pròpies inquietuds artístiques i morals.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per