dijous, 21 de juny de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Les amistats perilloses s’imposen a Cannes

‘Burning’

En un any de forta presencia asiàtica a concurs per optar a la Palma d’Or, ha arribat el torn de Lee Chang-Dong, realitzador sud-coreà que reincideix de nou a Cannes després de les premiades ‘Poesía’ (2010) -millor guió – i ‘Secret Sunshine’ (2006) –millor interpretació femenina -. El cineasta sud-coreà ha dirigit ara un extraordinari thriller de tons melodramàtics, ‘Burning’, a partir d’un relat de l’escriptor japonès Haruki Murakami.

I després d’Alice Rohrwacher amb la meravellosa ‘Lazzaro felice’, la cinematografia italiana aporta la seva segona proposta a la Secció Oficial, de la mà de Matteo Garrone, el cineasta de la multipremiada ‘Gomorra’ (2008), Gran Premi del Jurat de Cannes. Garrone irromp ara amb força amb la que és la seva quarta participació en el certamen francès, ‘Dogman’, un tempestuós thriller romà inspirat en fets reals de la crònica negre local.

‘Burning’ de Lee Chang-Dong. Sotsobra juvenil

Cannes 2018

A ‘Burning’ un cop d’atzar uneix Jongsu (Yoo Ah-in), un noi que vol ser escriptor, i una noia que fa d’hostessa en un centre comercial, Haemi (Hun Jong-seo). Es tracta d’un retrobament juvenil ja que ambdós no es veien des del temps d’escola, mentre ara sobreviuen com poden amb treballs precaris. Haemi atreu a Jongsu a la seva vida perquè li cuidi el pis i el gat mentre se’n va de vacances uns dies, però Jongsu acabarà perdudament enamorat d’ella, subjugat al seu encant i personalitat, víctima d’una passió descontrolada.

Aquesta amistat de parella derivarà en un singular triangle quan ella torna del seu viatge africà amb un altre noi sud-coreà que ha conegut allà, Ben (Yeun Steven), un noi ric i cínic, l’oposat a Jongsu, callat i reservat. En una de les escapades conjuntes, Ben revela una estranya confidència, una obsessió amagada que practica des de fa temps, cremar hivernacles abandonats. Aquesta confessió desferma la inquietud i la torbació en Jongsu, alimentat també pels records de Hamei d’infantesa sobre ell, fets que ell no recorda.

Tot plegat, com la desaparició sobtada d’ella, un adéu sense comiat, que el noi no pot capir enamorat com està, subsumeix a Jongsu en un estat d’incredulitat i incertesa absolut, un personatge en plena sotsobra. Viu perdut en un laberint vital, es veu atrapat en aquest triangle d’amistats perilloses, i s’entrega a les seves cabòries, com els records o les imatges poderoses i atractives que li han transmès. El film es contagia així de misteri i enigmes irresolubles. I en aquest territori relliscós i inestable, Joengsu esdevé un ésser a la deriva, desnortat, fàcilment presa d’especulacions, esclafat alhora per les conseqüències de l’absència materna i la figura d’un pare violent i explosiu condemnat a presó.

Destaca un personatge femení captivador, ple d’arestes, esmunyedís, d’altra banda habitual en els relats de Murakami, com patentava a ‘Tòquio Blues’, portada al cinema per Tran Anh Hung l’any 2010. Igual que pefrviu l’alè tràgic de l’obra de Murakami, el qual s’escampa també a ‘Burnin’. Un film de desenvolupament magistral, un melodrama incandescent i turbulent que tendeix vers un desenllaç antològic.

‘Dogman’ de Matteo Garrone. Innocència perduda

‘Dogman’

Després de competir a Cannes amb un relat fantàstic gens agraït la darrera vegada, ‘El cuento de los cuentos’ (2015), Matteo Garrone torna amb ‘Dogman’ a prendre la temperatura a universos populars i costumistes com feia a ‘Gamorra’, però ara es desplaça als suburbis destartalats i degradats romans. Centrat en un perruquer caní, Marcelo (Marcello Fonte), home separat i amb una filla a qui adora, home discret respectat i integrat en la vida del barri. Marcelo manté també una estreta i complicada amistat amb un cocaïnòman, Simoncino (Edoardo Pesce), un personatge agressiu i problemàtic, carregat de deutes pel consum de drogues, enemistat de tothom. Aquesta amistat s’entén perquè ambdós participen de petits furts per treure’s un sobresou i, també, Marcelo fa de camell també de Simo.

Però aquesta relació arriba a un punt de desencontre absolut quan Simo s’aprofita per enèsima vegada de Marcelo, forçat a col·laborar en un atracament, fet pel qual Marcelo passarà un any a la presó per no delatar a Simo. Quan Marcelo surt de la presó i reclami la seva part del robatori a Samo, no està disposat a deixar-se trepitjat més, mogut a la venjança. Una amistat traïda, la innocència perduda. Genuí relat de la crònica negra, inspirat en el cas conegut com ‘El cuidador de gossos de Magliana’ l’any 1988, Garrone demostra un control absolut de la realització, amb una solvència excel·lent en la mirada més naturalista, transmetent la duresa i la rusticitat d’aquest entorn. Igualment, un paper immens de Marcello Fonte, personatge silenciós, discret, espantadís, vulnerable, que finalment perd els papers fart de tanta humiliació. Un tipus seriós i tranquil empès a una transformació radical.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per