divendres, 25 de maig de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Los archivos del Pentágono’, de Steven Spielberg

‘Los archivos del Pentágono’

A començament dels setanta la guerra del Vietnam seguia el seu llastimós curs mentre el govern nord-americà enganyava premeditadament, i des de feia anys, al seu poble. Era una situació bèl·lica insostenible, corroborada pels seus propis informes interns, en què es deia que la intervenció era desastrosa. En aquest context, un corresponsal del ‘New York Times’ que cobreix el front, alarmat per aquest escàndol del desgavell de Vietnam, roba arxius desclassificats del Pentàgon on es revela com totes les administracions, des de Kennedy fins a Nixon, han tapat i maquillat el problema, i permet que el diari que els tregui a la llum.

Però durant l’escomesa judicial de l’estat a través de la fiscalia per silenciar el rotatiu, el ‘Washington Post’ pren el relleu de la publicació dels papers, emparant-se en l’esperit de servei públic de la premsa, tot i les amenaces penals. Tot aquest enrenou, que posa el periodisme de paper entre l’espasa i la paret, entre publicar i divulgar la veritat del què està passant amb el merder del Vietnam o callar, està explicat des del punt de vista del ‘Post’. I, bàsicament, dels seus dos protagonistes principals, la propietària del diària, Kay Graham (Meryl Streep), i el seu editor, Ben Bradlee (Tom Hanks).

.

Aquests moments convulsos pel periodisme nord-americà, uns dies que van estremir la professió i al mateix país, manté els codis d’un genuí i enèrgic cinema històric, que procura reproduir els fets i prendre el pols al moment. Spielberg repassa, com en altres ocasions, fets significatius que afecten políticament i socialment als Estats Units, tal com va fer amb els atemptats terroristes de les olimpíades de Munich de l’any 1972 a ‘Munich’ (2006) o amb la figura històrica del president Lincoln a ‘Lincoln’ (2012). I l’abast històric de ‘Los archivos del Pentágono’ es complementa, també, amb un altre enfocament en la seva condició d’esplèndid film sobre el periodisme, un gènere cinematogràfic en si mateix als Estats Units.

Més enllà de la valentia d’ambdós protagonistes, capaços de sostreure’s a les seves complicitats inevitables amb el poder – des de l’amistat actual de Kay amb el secretari de Defensa, Robert McNamara (Bruce Reenwood) o la familiaritat passada de Ben amb els Kennedy – i complir amb els principis del periodisme, sobresurt especialment l’actitud valenta de Kay. Es tracta d’una dona en la gola del llop, rodejada sempre d’executius homes, en uns moments crucials en què el ‘Post’ entrar a participar en borsa amb el suport de diversos bancs, obrint la nova era del periodisme. El trajecte de Kay, dona que s’ha trobat al front del diari després de la mort del marit, la porta a un meritori empoderament femení, reivindicant-se com a protagonista quan el seu paper era el d’una dona destinada a ser un mera figura de palla. Tot i les pressions i xantatges, Kay optarà per l’arriscada decisió de publicar, desafiant alhora les restriccions imposades per Nixon – present com una figura d’esquena, sinistra i mefistofèlica, en el seu despatx de la Casa Blanca – a risc de perdre patrimoni i ser engarjolada.

.

La història és coneguda i resta com a exemplar el veredicte del jutge que es va ocupar del casi ja que va eximir de qualsevol responsabilitat als diaris involucrats en l’afer, sentenciant que, per damunt de tot, preval el sagrat deure de la llibertat d’expressió i que la seva feina es deu als lectors, als governats, i no als governants. I el film desprèn tot el romanticisme i el misticisme que envolta el periodisme entès com a quart poder, baluard de la llibertat d’informació, que fiscalitza i controla el poder polític, un pilar bàsic de la societat nord-americana.

Spielberg du a terme una realització superba, magistral, fent gala d’un classicisme elegantíssim i exquisit. Però aquest film regi i el seu fervorós al·legat sobre la llibertat de premsa i el manament d’informar als lectors per damunt de les pressions governamentals sembla, avui dia, sepultat pel temps. En el film ja s’apunten els símptomes del canvi de paradigma dels mitjans de comunicació periodístics, controlats finalment per corporacions econòmiques i bancs, que bàsicament dicten les línies editorials i els seus continguts informatius. Amb la seva oda al periodisme lliure de constriccions, segur que Spielberg aplica a ‘Los archivos del Pentágono’ una mirada actual, i que aquesta va adreçada a l’era Trump. Però la sensació final, més enllà de transmetre tota la urgència i la veritat del moment, el què bonic que va ser tot plegat, el valor testimonial, als nostres ulls tot pren un aire de faula capriana – els bonics i emotius credos democràtics de Frank Capra –
Vist des de casa nostra i en el context actual, aquest bell panegíric es dissol com un terrós de sucre quan constatem amb amargura com els grans rotatius en paper actuen més a crossa del poder que no pas com a fustigadors seus. Els grans diaris d’aquí es dediquen sense vergonya ni embuts a sostenir el poder per preservar-lo, obeint a foscos interessos econòmics i polítics. I és que el fabulós film del mestre Spielberg és, en realitat, un miratge, ja que entona el cant del cigne de tota una concepció del periodisme.

Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per