buy sildenafil india online promethazine codeine syrup purchase buy periactin propecia generic buy online cheapest viagra pills
dilluns, 24 de setembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘Marguerite Duras. París, 1944’, d’Emmanuel Finkiel

Imatges: ‘Marguerite Dura. París, 1944’

La separació d’una parella a la França ocupada es converteix en el motor narratiu del film ‘Marguerite Duras. París, 1944’ d’Emmanuel Finkiel, adaptació cinematogràfica del la novel·la autobiogràfica “El dolor’ de l’escriptora Marguerite Duras, i títol original del film també. Coneguda sobretot pel gran públic gràcies a una altre adaptació cinematogràfica, ‘L’amant’ (1992, Jean-Jacques Annaud), Marguerite Duras gaudeix d’una llarga trajectòria com a narradora i, també, com a guionista i realitzadora de cinema, amb treballs sovint experimentals, com una versió d’un text propi, ‘India Song’ (1975).

.

La separació traumàtica arrenca a partir de la detenció per la Gestapo de Robert Antelme (Emmanuel Bourdieu), marit d’una jove Marguerite Duras (Mélanie Thierry). Aleshores la pel·lícula tracta sobre el sofriment i el dolor d’una dona que busca desesperadament el seu marit i que viu aclaparada per la incertesa absoluta del seu destí. El neguit i la tortura de l’espera l’empeny a entrar en contacte amb l’inspector de policia Pierre Rabier (Benoît Magimel), amb qui estableix una estranya i pertorbadora relació, tot i tractar-se d’un francès col·laboracionista, el seu enemic. Aquest complex afer interessat, mogut per l’impuls d’aconseguir informació, es desenvolupa mentre Marguerite se sent atreta cada vegada més per un company del seu marit, activista de la resistència, Dyonis Mascolo (Benjamin Biolay).

Cartell de la pel·lícula

‘Marguerite Duras. París, 1944’ resulta un film sensible i commovedor, tractat d’una manera interioritzada, bàsicament a través dels pensaments, la veu interna de Duras. Un film que podria caure en la retòrica fàcil, sota la tirania del text parlat, però que visualment intenta desempallegar-se d’aquests límits per trobar un llenguatge expressiu propi. Sobresurten així imatges desenfocades per transmetre la torbació de l’esposa, escenes de desdoblament per resumir gràficament el desig del retrobament o l’estèril espera, o escenes domèstiques amb plans tancats sobre Duras que accentuen el caràcter opressiu de l’espai.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per