sildenafil citrate canada online buy vermox mebendazole 100 mg generic buy liquid prednisone for cats tetracycline backorder viagra medicine online
dimarts, 13 de novembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Mercè Roura: ‘La felicitat és estimar i estimar-se’

Periodista i escriptora Mercè Roura

L’escriptora i periodista Mercè Roura acaba de publicar el seu tercer llibre: ‘Manual de Autoestima para mujeres guerreras‘ (2018), una obra dedicada a totes aquelles dones fartes de lluitar i esforçar-se cada dia però sense assolir resultats. Avui parlem amb Roura perquè ens faci cinc cèntims d’un llibre que l’autora ha dedicat especialment a les dones que donen molt però que reben poc.

Per quin motiu has decidit dedicar el teu nou llibre a les ‘dones guerreres’?
La veritat és que em trobo sovint amb moltes dones que cada dia s’esforcen per tirar endavant a la vida i no obtenen bons resultats. Dones que donen molt d’elles mateixes i posen tothom que les envolta per davant seu i no es tenen mai com a prioritat. Que amb prou feines es dediquen uns minuts a elles mateixes i quan ho fan sempre se senten culpables. N’hi ha de moltes edats, cultures i condició econòmica, però comparteixen aquesta necessitat d’anar per la vida demostrant que mereixen i amb la sensació d’haver-se de guanyar encara que les acceptin i les valorin. Hi ha molts homes que se senten igual, és cert, però m’ ho he trobat més en dones, i volia escriure directament per a elles aprofitant que jo m’he sentit així durant molts anys. La idea és que tota aquesta força que tenen per tirar endavant i ajudar als altres la facin servir també com energia per valorar-se i estimar-se a elles mateixes i deixen de ensopegar amb la vida i tot el que se’ls hi posa al davant.

Portada del llibre

Quina és la causa d’aquest sentiment de culpabilitat?
Ens sentim tan culpables per no ser com creiem que hauríem de ser que aquesta culpa ens acompanya sempre i és una llosa en tot el que fem. La idea és aprendre a deixar anar aquesta angoixa per no ser «perfectes» i descobrim que ja som com necessitem ser-hi i viure aquest moment. La vida és aquest moment, la resta no existeix. El passat ja ho hi és i està per aprendre i el futur no sabem si existirà.
Això va de deixar de patir per començar a viure i deixar d’excusar-se per tot i de sentir-se culpable i poc mereixedora de les coses bones que desitges.

Per què li has donat forma de Manual d’Autoestima?
Perquè no ens estimem. Una de les frases del llibre que la gent més m’ha comentat és «no sé quin és el teu problema, però la solució és estimar-te més». No hi ha fórmules màgiques ni solucions d’avui per demà, només tenir-se en consideració i apreciar-se prou com per dir quan cal dir no i dir-nos que sí a nosaltres mateixos. Quan et veus a tu mateix com a una persona que mereix el millor de la vida, com els altres, i et valores i estimes, t’enfrontes a l’adversitat amb més eines i capacitat perquè et coneixes. Estimar-se, fer un treball d’autoconeixement i desenvolupar la nostra intel·ligència emocional ens prepara per viure amb coherència i sentir pau interior… El món que ens envolta és una mica com el món que porten a dins perquè les nostres creences determinen la nostra percepció del món.

Creus que la dona d’avui té més fronts oberts que la dona d’abans?
Jo crec que les dones sempre han tingut fronts oberts. Ara ho fem tot, treballem a casa i a fora, però les nostres àvies i besàvies també i a més es van enfrontar a situacions molt dures. Jo vaig conèixer la meva besàvia i encara recordo quan m’explicava la matinada que va acomiadar el meu avi que anava al front a «fer la guerra» com deia ella i li havia preparat un entrepà i una manta perquè no passés fred. No em puc arribar a imaginar què és això per a una mare. Ella ho explicava amb una serenor que jo no podia comprendre quan era petita i ara encara em trasbalsa pensar-hi. Cada època ens posa a prova d’una manera diferent, però les persones sentim i patim el mateix, perquè no ens reconeixem el valor, ni el propi ni l’aliè sovint i això fa que nos ens respectem. Vivim empassant-nos la vida sense assaborir-la i això fa que sovint ens ennueguem perquè volem anar amb molta pressa i sentir res per si fa massa mal o ens fa sentir massa incòmodes… I només es creix en la incomoditat.

.

El més important és no aturar-se davant la por?
El més important és reconèixer la nostra por. Vivim en una societat que fuig del que sent i per això passa la vida eludint situacions incòmodes. I ens convertim en esclaus del que evitem sentir. La por està allà per dir-nos on és el camí de l’aprenentatge, per avisar-nos que hem de fer una feina amb nosaltres i fer aquell camí. Sentir por és fins i tot necessari, el que importa és no deixar-se envair per ella. Darrerament, una tendència mal entesa de «pensament positiu» ens està portant a voler no sentir emocions que es consideren «negatives» i que no ho són. Les emocions no són negatives o positives, són emocions que ens parlen del que sentim i acceptar-les i comprendre-les ens permetrà aprendre de nosaltres mateixes. Ser optimistes és magnífic i pensar en positiu pot ajudar-te a canviar la vida, però si us plau, sense fingir ni eludir res. La tristesa és fantàstica per comprendre qui som. Si estàs trist, explora la teva tristesa i esbrina què diu de tu i del que t’espanta i pots aprendre de tu i de la vida. Hem de donar gràcies a la tristesa perquè això ens portarà a la felicitat i la pau interior. Sense comprendre-la mai podrem saber qui som. I el mateix passa amb la ràbia, la incertesa, la culpa, l’enveja, la por, la vergonya… L’exercici que toca és mirar tot plegat, emocions i pensaments angoixants, observar-los des de fora i decidir que no passa res, que no tenen tant de pes a la nostra vida i que no som això, som persones lliures i capacitades per canviar la manera de percebre la vida. Si canvies la teva percepció, canvies la teva vida.

I per què creus que persisteix l’etern problema de la manca d’autoestima?
Va de pares a fills. No ens eduquen per estimar-nos sinó per demostrar constantment que mereixem el que somiem i desitgem. Des del primer dia és una mena de cursa per demostrar i encaixar en una societat on tothom és divers i s’esforça sense mesura per fer creure als altres que és «normal» quan justament la seva diferència és allò que el fa únic. No ens estimem perquè no ens coneixem. És igual si ets el director general o qui recull la brossa, totes les persones tenen valor i mereixen el millor i sovint no ho saben. Tothom és digne faci el que faci i té dret a somiar i canviar la seva vida i ser respectat i valorat, però aquest respecte comença per a ella o ell mateix. Quan som petits ens adonem que no som en tot com sembla que el món que ens envolta vol que siguem i ens posem una màscara per sobreviure, i després ens passen anys i anys per treure’ns-la perquè no ens permet viure des de la nostra autenticitat. La felicitat no és un esclat de res en un moment concret, això és cafeïna o alguna altre substància. La felicitat és la pau interior de saber que comptes amb tu i estàs de part teva, que tens eines per fer el camí de la vida i et voltes de les persones a qui estimes. La felicitat és estimar i estimar-se… És coherència entre el que penses, dius, sents i fas.

Foto: Arxiu

Un bon remei és deixar fruir els sentiments?
Permetre’s sentir i deixar anar. Sovint no acceptem la realitat perquè creiem que acceptar és resignar-se i és tot el contrari. Acceptar és assumir la responsabilitat de la pròpia felicitat i aprendre del que ens passa cada dia per donar la volta a l’adversitat. Si et negues a sentir el que et molesta sentir no pots aprendre per què et molesta i estàs condemnant-te a fugir sempre. I la vida sempre et posa al davant una vegada i una altra allò del que fuges perquè no et quedi més remei que plantar-hi cara i veure que en realitat no és tan terrible. Hi ha situacions dures a la vida, molt dures, és veritat, però la majoria de coses de les quals fugim s’esvaeixen només sent capaços de mirar-les als ulls. Quan poses nom a la teva por, es fa petita. La mires amb distància, la observes, la comprens, t’adones de les mil vegades que has viscut la mateixa situació sense abordar-la de veritat i et perdones per no ser com penses que el món et reclama que siguis… Si ets capaç d’explicar amb paraules la teva por i sentir-la, ets capaç de sobreviure-la i superar-la.

I com es passa de ‘dona guerrera’ a ‘dona exploradora’?
Gestionant les teves emocions i dient molt que «no» al que no et fa bé. Diem poc que no i ens carreguem a les espatlles moltes coses. Jo ho he fet molt i ho faig. De fet, al llibre parlo molt de com he viscut jo aquesta situació i com visc encara perquè caic a la trampa sovint. Mai no havia explicat tantes coses de mi en un llibre, m’he despullat molt emocionalment. Sempre ho faig, però aquest cop encara més. És la meva manera de dir a qui em llegeix que no està sola, que jo sóc una dona que també pateix i he passat per tot el que explico. Que és un camí llarg, però meravellós d’aprenentatge.
Hi ha molta gent que escriu sobre aquest procés interior d’autoconeixement com si fos fàcil o es pogués fer en un cap de setmana… Potser ells ho han aconseguit, me n’alegro, però si jo digués que aprendre a estimar-se és fàcil, mentiria i no vull vendre fum.

Què poden aprendre els homes de la lectura del teu llibre?
El mateix que les dones, totalment. És un llibre per a persones que volem aprendre a valorar-se tinguin el sexe que tinguin i siguin d’on siguin. Tot i que he volgut posar-li clau femenina perquè les dones ens mereixem que parlin de nosaltres i per a nosaltres. Perquè sovint fem protagonistes de les nostres vides a tothom i ens oblidem de què sentim i volem. Perquè de vegades ens queixem de que no tenim lloc però ens fa por o vergonya ocupar-lo i ja és hora.
Els homes han de ser còmplices de tot plegat i també tenen a aprendre el mateix. Hi ha alguns homes que han llegit el llibre i m’ han dit que s’ han sentit molt còmodes amb ell, que s’ha identificat plenament i que ens ha ajudat…

Com valoren les primeres lectores la teva nova obra?
Estic molt contenta per la bona acollida i els comentaris que em fan les lectores i lectors. L’altre dia una dona em va escriure per dir-me que se l’havia regalat pel seu aniversari i que sabia que li havia de canviar la vida. Em va explicar la seva història, una història duríssima plena de coratge, com la de moltes persones, que ha vençut mils pors per tirar endavant. I em va emocionar, sobretot per la seva força i valor i les seves paraules plenes de generositat. Tot i que jo li vaig dir que no es tregui mèrit, el meu llibre no ha canviat res, ha estat ella que ha decidit que ja era hora de donar-se el que mereix i estimar-se com cal. El meu llibre era allà per recordar-li que pot, però si no hagués estat jo, hauria estat un amic, un fill, una germana, un missatge a les xarxes socials o una conversa perduda mentre compra al mercat. Quan tries estimar-te, la vida et posa al davant les eines i les persones perquè ho puguis fer. Això si que és màgic… Em sento molt honrada de formar part d’això, encara que sigui mínimament perquè la que més aprèn sóc sempre jo. He de donar-li gràcies per fer-me partícip de la seva màgia.

Entrevista: Ramon Texidó

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per