buy cialis daily uk remeron back order can you purchase nexium over the counter buy methylprednisolone for dogs buy tadalafil in india
dimecres, 12 de desembre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

‘No te preocupes, no llegarás lejos a pie’, de Gus Van Sant

‘No te preocupes, no llegarás lejos a pie’

John Callahan, mort el 2010, va ser un famós caricaturista afectat per una tetraplegia després de patir un greu accident de cotxe quan anava borratxo de jovenet amb un company de festes. Callahan va escriure sobre la seva vida y la seva obra en el relat autobiogràfic que dóna títol a aquesta adaptació fílmica dirigida per Gus Van Sant, tot i que en un primer moment va ser el desaparegut actor Robin Williams qui es va proposar portar aquest biopic al cinema.

A ‘No te preocupes, no llegarás lejos a pie’ sembla que hi convisquin dos o tres pel·lícules en una. De primer, un film sobre discapacitats físics, impedits per una mobilitat reduïda, al voltant d’eixos temàtics com la superació personal i procurar vèncer els obstacles de la vida. Però a la pròpia discapacitat, s’hi afegeix una doble incapacitat, l’addicció al alcohol. Una nova patologia que el porta a reunions d’ex-alcohòlics, teràpies de grup dirigides per una espècie de gurú, Donnie (Jonah Hill), amb qui John Callahan (Joaquin Phioenix) acaba establint els lligams més estrets en aquesta desmanegada vida que porta.

.

Una tercera pel·lícula, la que s’ajusta als patrons dels films biogràfics, en aquest cas la del conegut humorista gràfic, tan irreverent com polèmic, explorant els límits de l’humor negre més incòmode, allò que avui diríem políticament incorrecta, i que en el seu moment va ser l’esperit desfermat de la contracultura. Sens dubte, aquesta seria la part més interessant del film, però aquest aspecte més creatiu i artístic del personatge de Callahan és tocat sense profunditat, deixant-ho només com una manera impulsiva de desfogar-se, una forma de revertir el dolor i la frustració de la seva forçada situació d’incapacitat quasi total.

Cartell de la pel·lícula

De primer, un experimenta una sensació contradictòria, de no saber ben bé a que atenir-se, però finalment acaba predominant la presència de les convencions del cinema d’autosuperació personal combinat amb els tòpics del cinema de redempció personal, sense caure en la sentimentalitat lacrimògena, però, i amb bens pocs rastres d’originalitat dels projectes més personals d’aquell cinema diferent de Gus Van Sant.

Resulta convincent l’estil de narració disruptiva imprès al film pel director d‘Elephant’ (2003), amb avenços i retrocessos, a força de salts, creen un temps discontinu. I destaca també la treballada i lluminosa concepció visual que embolcalla el film. Però sempre quedarà el magnetisme d’un personatge tan controvertit com Callahan, un tipus amargat i ressentit, de comportament asocial, esquerp, interpretat amb un control absolut dels gestos i les maneres a càrrec d’un, com sempre, extraordinari Joaquin Phoenix.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per