dilluns, 28 de maig de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Nostàlgia musical i barbàrie ancestral es troben a Cannes

Notes de nostàlgia musical i brots de barbàrie ancestral es troben a Cannes

Quan penjava d’un fil la presència de l’anunciada pel·lícula de clausura de Terry Gilliam ‘The Man Who Killed Don Quixote’ per culpa d’un afer judicial mogut pel productor Paulo Branco i la productora que volia prohibir la seva exhibició, un tribunal ha fallat contra Branco i es confirma així que l’accidentat film de Gilliam podrà cloure el 71 Festival de Cannes. Els tribunals marquen incomprensiblement l’agenda del festival com, malauradament, es posa de relleu amb la detenció del cineasta rus Kirill Serebrennikov, seleccionat a competició en la Secció Oficial per ‘Leto’, qui no ha pogut assistir al certamen ja que es troba sota arrest domiciliari per ordre de les autoritats russes, mentre l’equip actoral deixava la cadira buida durant la roda de premsa de presentació del film com a testimoni de denúncia de la seva detenció. Més enllà de la presentació de l’acurada i nostàlgica ‘Leto’, la jornada ha deixat també un racó pel desconcert gràcies a ‘Gräns’ d’Ali Abbasi.

‘Leto’ de Kirill Serebrennikov. Primavera musical

‘Leto’

La Secció Oficial ha estat testimoni del salt del rus Kirill Serebrennikov després del Premi Especial del Jurat obtingut pel seu film ‘El discípulo’ (2016) en la secció paral·lela Un Certain Regard. I ho ha fet amb el film ‘Leto’, ambientat en l’època de Breznev, concretament l’any 1980, que retrata l’escena musical underground soviètica a la zona de Leningrad. El títol original, que vol dir l’estiu, assenyala una espècie de primavera musical en sintonia amb els aires de renovament i d’ànsia de llibertat que eclosionaria uns anys més tard gràcies la Perestroika. Però els 80 són encara anys de ferro, que es viu sota el pes repressiu del règim soviètic, que no veu amb bons ulls la música rock, titllada de propagada occidental i contrarevolucionària.

Una pel·lícula que juga la carta de la nostàlgia, un autèntic revival musical d’una època marcada per la influència de grups i músics com T. Rex, Lou Reed, Velvet Underground, David Bowie o Blondie. En realitat, és un biopic musical enmig de l’escena russa centrat bàsicament amb Viktor Tsoï (Teo Yoo), un jove que vol obrir-se camí en la música, i que coneixerà a l’idolatrat músic Mike Naoumenko (Roman Bilyk) i la seva dona Natacha (Irina Starshenbaum).

‘Leto’, a Cannes

Es tracta d’un moment musical crucial, un encontre que va marcar el destí de la història del rock rus contemporani, entretenint-se amb els seus grups més emblemàtics. Una pel·lícula testimonial sobre el passat però que s’obra també al present, a remolc de l’arrest del realitzador rus, i que posa de retruc sobre la taula la regressió de llibertats i involució democràtica que sembla que pateix la Rússia de Putin. Una pel·lícula filmada en un aspre blanc i negre, de gran plasticitat, que conjuga diversos moments sota els ressorts del videoclip a través d’escenes sublimades, llampecs de fantasia que transcendeixen en part el clima de control i vigilància. Una estètica vistosa que procura també imitar el format granulat de les gravacions en vídeo, imprimint una certa petjada documental.

‘Gräns’ d’Ali Abbasi. Bestialitat

‘Gräns’

En la secció Un certain Regard cal subratllar la brillant i torbadora aposta del cineasta suec d’origen iranià Ali Abbasi amb ‘Gräns’, a partir d’un text de l’autor de ‘Déjame entrar’, John Ajvide Lindqvist. Abbasi aposta de nou pels territoris de la por i allò inquietant després del seu primer film ‘Shelley’ (2016), ara amb un film sobre una vigilant en una terminal de ferris suecs, Tina (Eva Valender), que disposa d’un olfacte privilegiat per detectar la culpa o la vergonya d’aquells que amaguen algun crim o es dediquen al tràfic il·legal. Aquesta capacitat privilegiada, una dot de naturalesa diguem-ne animal, es requerida per les autoritats per ajudar a esclarir actes infames de violència sobre un infant. Tot canvia per Tina quan coneix un home tan estrafolari i poc agraciat físicament com ella, Vore (Eero Milonoff), que desprèn la olor delatora de la maldat, una ombra de sospita enganxada a la pell, tot i que no se’l pugui incriminar per res.

.

Es tracta de dos essers lletjos, d’aparença bestial, condemnats a entendre’s i, fins i tot, a enamorar-se. Però aleshores és quan comencen a emergir terribles i insospitats secrets, com el revers de l’amor, i que posa de manifest la herència genètica d’una raça escassament humana. Tot això acabarà posant contra les cordes a Tina, acostumada als humans i als seus valors ètics, especialment la distinció clara entre bé i mal, confrontada ara a un bagatge salvatge que ignorava per complert.

El text d’ Ajvide Lindqvist delata l’existència d’una mena de trolls, criatures dels boscos, que s’ensumen com feres, que gaudeixen en plena naturalesa, i que entroncarien amb certa mitologia nòrdica, oportunament passat pel filtre del fantàstic modern. Un film que parla dels altres, aquells éssers marginats pel seu aspecte físic repulsiu, espècie de monstres empesos als marges del nostre món. Però que com a raça en risc d’extinció no volen renunciar a la seva desaparició, i el film es transforma també aleshores sobre un manifest per la dignitat pròpia i l’assumpció del preu de la barbàrie per continuar existint. Una de les grans revelacions de la secció.

Article: Joan Millaret Valls

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per