dijous, 18 de octubre de 2018
Diari Maresme | Independent i Comarcal

Un groc valent

Imatges: YouTube

Un color pot ser càlid, llampant, neutre, alegre… Però si hi ha un color que ha esdevingut perillós, aquest és el groc. Perillós perquè, aquells que decidim portar-lo, en llaços, bufandes, samarretes o barrets, correm el risc de ser increpats, insultats, amenaçats i agredits.

El groc s’ha convertit en el símbol que arriba on no arriben les paraules, amb el que molts de nosaltres volem evidenciar la injustícia que representa mantenir empresonades persones que no han estat jutjades i, ni molt menys, condemnades per cap tribunal. És el color amb que denunciem que en un país que es considera democràtic, hi hagin pares que no poden veure als seus fills i fills que no poden veure als seus pares. Denunciem la injustícia que representa que hi hagi persones que hagin hagut de marxar a Europa (si, marxar a Europa) per no ser empresonats, simplement, per cantar una cançó.

Foto: Arxiu

El groc és el color amb el que reclamem respecte per una llibertat d’expressió que ens atorga la “intocable” Constitución Española, i que ens neguen aquells que es creuen que amb un grapat de vots, poden decidir el futur d’una nació sencera.

Demanen neutralitat. Parlen d’equidistància. Repeteixen fins al a sacietat que la meitat d’un poble no es pot imposar sobre l’altra meitat. Però és la meva meitat, la del meu poble, la que és sotmesa per la seva meitat.

Demanen respecte mentre els seus arrenquen creus grogues de les platges menystenint, amenaçant i agredint als qui les custodien. Els mateixos que reben l’aprovació de qui, en seu parlamentària retira, amb males maneres, un llaç groc que ocupa l’escó de qui és a la presó… per complir amb el mandat del poble que el va escollir.

En el groc, “la gent dels corcats tabernacles, la gent d’ulls tèrbols i boca espessa”, només hi saben veure la reivindicació del dret a l’autodeterminació de “nazis separatistes que volen trencar Espanya”. Son incapaços d’entendre que amb el groc en llaços, bufandes, samarretes o barrets només demanem un gest d’humanitat cap a aquells que son a la presó, sense judici ni condemna. Perquè puguin veure els seus fills i els seus fills els puguin veure a ells, exactament igual que se li ha permès al líder de la banda que va assaltar Blanquerna l’onze de setembre de 2013, a qui el Tribunal Constitucional en va suspendre l’ingrés a presó -després de ser condemnat-, perquè tenia “un fill de dos anys i mig i feina estable des del 2015”.

On ells només hi veuen un color, nosaltres hi veiem la força d’un poble que reclama justícia i que es resisteix a ser esclafat.

Montserrat Candini | Calella

Font: Blog

Deixa un comentari

» Normes d'ús dels comentaris
produït per