Les manifestacions dia sí dia també en contra de la tala d’arbres de la zona de Can Feliciano de Malgrat, estan posant contra les cordes l’actual equip de govern en minoria del PSC i que dirigeix amb mà de ferro des de fa quatre mandats Conxita Campoy. Però les contínues sacsejades no fan trontollar a l’actual alcaldessa, que es mostra ferma en la presa de les seves decisions polítiques amb arguments de pati de col·legi i que no s’aguanten per enlloc. Campoy, en defensa de la tala, ha parlat d’espècies invasores, de la necessitat de protegir als veïns d’una zona perillosa, que el projecte estava aprovat i adjudicat i no sé quantes tonteries més.

Campoy ha de reflexionar. Sempre he estat del parer que, quan una persona és escollida màxim representant d’una comunitat, immediatament ha de deixar de banda l’etiqueta política amb la qual ha aconseguit situar-se en una de les situacions més privilegiades d’un municipi. Un alcalde és la veu del col·lectiu que no n’obté per la via oficial. Un alcalde ha d’amortir cops i apaivagar situacions conflictives, erigir i exigir formes de diàleg, trobar-les i usar-les. Un alcalde ha d’esdevenir un heroi, un alcalde ens representa a tots o hauria de, i no és el cas de Campoy. En tres dies l’alcaldessa de Malgrat no ha mogut el cul del despatx, no ha baixat a prendre contacte amb els neguits d’aquells –pocs o molts, tant dóna- que amb veu alta li estan dient que no, que volen parlar, que volen una altra solució, que no volen que es talin els arbres i, lluny d’intentar solucionar el conflicte, amb la seva actitud dèspota, prepotent i arrogant l’incrementa cada dia més.

A la gent del carrer se l’escolta al carrer, no dins les quatre parets d’un despatx enmig d’amenaces, coaccions i pressions.

Els arbres es talaran, de ben segur. Campoy té la llei al seu costat. Però oblida que els caps també roden i que el del seu partit podria ser el pròxim les noves eleccions municipals del 2.011 si no canvia d’actitud.

No sé, però aquests dies he tingut la sensació que a Malgrat no tenim alcalde.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

La veritat, aquests han estat molt possiblement els quatre anys -a nivell professional- més intensos de la meva vida. Si més no, dels que jo pugui recordar. Els polítics són gent estranya, ho reconec. Però també són persones. Alguns més que altres, és clar. I en 4 anys estableixes un munt de relacions, també estranyes. Ara, després dels resultats de les eleccions de les municipals del 27 toca acomiadar-se de molts d'ells i elles i, per cortesia o protocol, donar la benvinguda a les noves incorporacions i esperar. És complicat resumir en un article –que no tinc ganes d'escriure, tot sigui dit de pas- com em sento i què sento aquests dies. Per tant, tan sols em queda dir i donar les gràcies als polítics que han entès la meva feina, encoratjar als nouvinguts que ho facin de la mateixa manera i a aquells que encara no saben què és això de la imparcialitat i el criteri professional que comencin a aprendre-se'l, que no costa massa. Aquests moments de transició i incertesa ens situen als professionals en situacions contradictòries. I no voldria començar a treballar pel que simplement significa un sou a final de mes, no voldria convertir-me en un mercenari, sinó que voldria seguir mantenint els valors que un dia em van dur a escollir aquesta feina com la meva manera de veure i entendre la vida.

I és que el meu amic Julián m'ho recordava un dia, ara fa molts anys: un professional és aquell que creu en allò que fa. Una persona amb conviccions, un home de fe. I jo hi vull seguir creient, en la meva feina.

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la

De la mateixa manera que existeix una fina línia divisòria entre el bé i el mal, n'hi ha una altra que separa el que és estrictament informació del pur espectacle televisiu.
Aquest divendres m'he pres un respir, per fugir de l'estrès acumulat durant la dura i crua realitat dels darrers dies, llançant-me a l'abominable programació nocturna que m'oferia Tele 5 (o era Antena 3?). No voldria entrar en un judici de valors premeditat sobre el contingut de la graella d'aquesta cadena privada ni de qualsevol altra –tot i que en certa manera ja ho estic fent-, però sí voldria debatre sobre el paper que juguen els diferents mitjans de comunicació envers el tractament que reben cert tipus de notícies. Estic parlant de la prematura mort de la germana de Doña Letizia i de com aquest tràgic succés alimenta la resta de programes. Penso que...

...ostres, perdoneu. Ara surt la Marisol Yagüe...aquella del rotllo de Marbella. Això no és un judici paralel?...cony...buf! perdoneu...ostres, perdoneu, de veritat...ara vinc...vaig a vomitar...

per Aquesta adreça de correu electrònica està protegida contra els robots d'spam, necessites activar Javascript per veure-la